DEAD MAN WALKING de Jake Heggie. Joyce DiDonato. Michal Mayes. Maria Zifchak. Measha Brueggergosman. Roger Padullés. Enric Martínez-Castignani. Cor i orquestra titulars del Teatro Real. Dir. musical: Mark Wigglesworth. Dir. escènica: Leonard Foglia. TEATRO REAL (MADRID). 29 DE GENER DE 2018.
Per Jaume Radigales
Comencem per un apunt reflexiu: dels tretze títols operístics programats aquesta temporada pel Teatro Real de Madrid, cinc són del segle XX… o XXI, si entenem l’any 2000 (el de l’estrena de Dead man walking) com el primer del nou mil·lenni. Sense voler comparar i sense ànims d’avaluar qui ho fa millor, si Madrid o Barcelona, la cosa és per pensar-hi…
Molt representada arreu dels Estats Units i a bona part d’Europa, Dead man walking és l’òpera de Jake Heggie inspirada en el text de la religiosa Helene Prejean –basada en fets reals– que explica el seu acompanyament d’un condemnat a la injecció letal en una presó de Louisiana. El text, adaptat al cinema en una cèlebre pel·lícula dirigida per Tim Robbins (1995) i protagonitzada per Susan Sarandon i Sean Penn, no amaga la culpabilitat del condemnat (Joseph de Rocher), violador i assassí confés, però tampoc la crueltat i la inutilitat de la pena capital als Estats Units.
El llibret operístic de Terrence McNally no defuig el discurs contra la pena de mort, però el manté com a subtext per centrar-se en un discurs sobre el triomf d’un Amor salvífic, redemptor, encarnat per la germana Helen Prejean, però al marge de tota connotació religiosa, tot i el seu revestiment eclesial. Una idea, la de la redempció per l’Amor, inherent en certa manera a una part molt important de la tradició operística, des de Mozart fins a Wagner, i que l’obra de Heggie recupera en gran mesura.
Musicalment som davant d’una partitura eclèctica, una mena de síntesi de bona part de la tradició musical nord-americana precedent, amb aires que recorden clàssics com Gershwin, Copland o Bernstein. Però també el llegat europeu de Ravel pel que fa al color orquestral. No es pot dir que aquesta sigui una obra genial, però sí eficaç en la seva concepció i progressió dramàtiques, amb moments de clímaxs narratius de gran impacte, com ara els dos finals d’acte o les escenes entre Helen i Joseph. Una partitura, en tot cas, concebuda des de les convencions del llenguatge operístic, però que, convenientment adaptada, també funcionaria com a musical, cosa que demostra que les fronteres entre els dos gèneres són molt tènues.
La batuta de Mark Wigglesworth va optar per l’espectacularitat, en detriment de la subtilesa, davant d’una formació i cor titulars del Teatro Real poc proclius a aquest tipus de repertori, amb el complement dels Pequeños Cantores de la JORCAM i amb resultats suficients.
El protagonisme absolut recau en la parella protagonista, la que formen la germana Helen Prejean i el convicte Joseph de Rocher. Per a ambdós, Heggie concep una partitura exigent, però molt lluïda i que demana sobretot bona entesa per a les múltiples escenes compartides. La química entre la tot terreny Joyce DiDonato i l’esplèndid Michael Mayes funciona en tot moment. Els dos coneixien bé la partitura per haver-la interpretada anteriorment (sobretot Mayes) i la seva prestació va ser extraordinària.
El repartiment, ampli (una vintena de personatges), es complementava amb les sempre eficaces prestacions de Maria Zifchak (senyora De Rocher), Roger Padullés (pare Grenville), Enric Martínez-Castignani (policia motoritzat i primer guardià), María Hinojosa i Toni Marsol (matrimoni Hart) i Marta de Castro i Vicenç Esteve (matrimoni Boucher), entre d’altres. Bon estol vocal al servei d’un títol indispensable per entendre l’estat actual de la qüestió operística.
A hores d’ara, i com dèiem més amunt, Dead man walking és una de les òperes contemporànies més representades arreu i el seu èxit es manté arreu on es representa. I té suficients ingredients per justificar-lo. Tanmateix, caldrà esperar uns quants decennis per constatar si realment acabarà sent un clàssic del segle XXI i una obra cabdal per entendre l’evolució del gènere operístic. Personalment, prefereixo la subtilesa del llenguatge d’Adès o Benjamin, o la inventiva de John Adams. Però benvinguda sigui la proposta. Un teatre públic d’òpera ha de ser, entre altres coses, un aparador de l’estat de la qüestió de la creació contemporània, i en aquest sentit el Real fa bastant bé les coses. Que d’altres en prenguin nota…
