FESTIVAL CLÀSSICS. Maria Arnal: Cant de la Sibil·la. ESGLÉSIA DE SANT FELIP NERI (BARCELONA). 21 DE DESEMBRE DE 2022.
Coincidint amb el solstici d’hivern, Maria Arnal va clausurar amb un èxit rotund el IV Festival Clàssics amb una interpretació molt personal del Cant de la Sibil·la que va exhaurir les entrades en les dues sessions que va oferir a l’església de Sant Felip Neri, al cor del barri antic de Barcelona.
Val a dir, però, que la cantant va presentar una versió molt sui generis de la històrica composició, ja que de fet es va limitar a prendre-la com a punt de partida per crear un espectacle totalment nou, a mig camí entre la música antiga de caire litúrgic i la música electrònica de caràcter pagà, tot barrejant ambdós ingredients amb una posada en escena igualment original.
Així, les tonades ancestrals que pronostiquen l’arribada del Messies amb motiu de la fi del món es van confondre amb les noves composicions, la majoria escrites en llengua castellana i també en anglès, incloent-hi alguns temes pertanyents a l’últim disc de la parella recentment dissolta formada per la Maria i Marcel Bagés, Clamor.
Partint de l’esperit del Cant de la Sibil·la, la intèrpret viatja per un univers musical molt obert que abasta les més diverses galàxies. Per entendre’ns, des del cant ortodox, més fidel a les arrels que pot practicar una Maria del Mar Bonet, fins a l’avantguardisme heterodox tenyit de contingut tel·lúric d’una Bjork.
L’espectacle es va desenvolupar al llarg d’una passarel·la que tallava en dues parts la nau central de l’església de Sant Felip Neri, al centre de la qual hi havia el “centre de comandament” de la protagonista, amb un organetto –un petit orgue portàtil–, un ordinador i un teclat que ocasionalment van ser utilitzats per la vocalista, ja que molta música estava pregravada i ella no va deixar de moure’s al llarg del singular escenari actuant sovint com tota una estrella de rock.
Però la Maria no va estar sola en la seva presentació, ja que va comptar amb la complicitat de la coral femenina Plèiade, dirigida per Júlia Sesé, amb una trentena de components que no només cantaven, sinó que també es movien seguint una mena de coreografia minimalista, i de vegades semblava que donessin forma a grups escultòrics humans. Completant la formació, però fora de la vista del públic, en diversos moments va intervenir l’organista Joan Seguí, que va tocar l’esplendorós instrument del temple barroc, tot atorgant, ara sí, una sonoritat cromàtica diferent de la que aportaven els components electrònics, com si la seva acústica natural s’imposés sobre l’artificialitat dels aparells endollats.
Aquest cronista va assistir a la primera sessió de l’espectacle, que va durar una hora, va ser llargament ovacionada i va acabar amb un mena d’hedonista festa discotequera amb el públic dret i ballant que, francament, va contrastar amb el suposat missatge apocalíptic de l’autèntic Cant de la Sibil·la. Tot plegat, una mica fora de to, però del tot provocat.
Imatge destacada: (c) José Colón / Shooting.
