Anna Costal, Joaquim Rabaseda i Joan Gay
Les primeres havaneres a Catalunya
Rafael Dalmau Editor, 2023
Anna Costal, Joaquim Rabaseda i Joan Gay són tres musicòlegs experimentats que exerceixen com a professors de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i han escrit diversos treballs sobre l’evolució de la música a Catalunya, especialment durant els segles XIX i XX. Ara s’han aplegat per desenvolupar un treball dedicat a esbrinar els orígens de l’havanera a casa nostra. Però en realitat han anat més enllà del que anuncia el títol del llibre.
Efectivament, Les primeres havaneres a Catalunya, subtitulat “Imperialisme i sensualitat abans de Carmen” és un enunciat que es queda curt, ja que el material exposat en aquest estudi va molt més enllà, històricament, geogràficament, políticament i musicalment parlant. De fet, podríem definir-lo com una repàs de l’evolució de la música i el ball populars centrat sobretot durant la segona meitat del nou-cents. Al respecte, i sense ànims de fer cap espòiler, reproduiré les últimes frases de l’assaig, perquè en són prou il·lustratives: “Abans que haguessin nascut els soldats que van viure aquell Desastre del 1898, les havaneres ja estaven profundament lligades a una idea d’Espanya bèl·lica, colonial i acomplexada que necessitava recuperar l’orgull nacional. La música no és una comparsa dels fets històrics, sinó que també construeix realitats”.
És a dir que l’havanera va contribuir decisivament a crear un mite ben bé des del 1840 partint de ritmes importats de l’Amèrica Llatina, i especialment de Cuba, que primerament eren ballables i van rebre el nom de “tangos”, després “americanes” i finalment “havaneres”, ja cantades i vinculades singularment als pescadors de la Costa Brava. Però cal tenir en compte que el principal medi on es va difondre aquest estil musical va ser la sarsuela, el famós género chico que va estar de moda el segle XIX, que a Catalunya va gaudir d’una notabilíssima popularitat, i cantat en castellà.
Aquest llibre col·lectiu, però, va més enllà d’explicar-nos l’evolució de les primeres americanes –considerades un ball pecaminós– i havaneres cantades fins a l’estrena a Barcelona, el 1875, de l’òpera Carmen de Bizet i, ja a mitjan del segle XX, del posterior redescobriment del gènere que va desembocar en la transcendental Cantada de Calella de Palafrugell, perquè ens ofereix una visió global sobre la música popular a Catalunya i a l’Estat espanyol, en estreta relació amb la conjuntura política, i en concret la Revolució Gloriosa del 1868 i la posterior restauració borbònica, així com les guerres d’Àfrica i del Carib. I entremig donant protagonisme a episodis que van dels romanços de cec i els seus fulls volanders a les vetllades musicals de la naixent burgesia, passant pels treballs d’autors com Frederic Soler “Pitarra” o els cors de Clavé, sense oblidar el paper del compositor basc Sebastián Iradier, que, per cert, mai va estar a Cuba i que segons que sembla es dedicava al plagi, com va fer amb La paloma i molts altres temes.
Sigui com sigui, i així ho fa palès aquest llibre, l’havanera no és un gènere exclusivament català ni va néixer arran de la desfeta del 1898.
