Fundació Mas i Mas. Orquestra Simfònica Camerata XXI; Daniel Blanch, piano. Beatriz Jiménez, soprano. Dir.: Xavier Puig. Obres de Manén, Cassadó, Martínez Valls, Morera i Alió. Palau de la Música Catalana.11 de setembre de 2011.
Per Xavier Chavarria
Cada cop queda més clar, i aquest concert n’és una mostra, que aquest país només remuntarà i volarà des de la societat civil i la iniciativa privada; des de la voluntat de persones d’àmbits ben diversos, amb consciència i compromís, decebudes d’uns poders públics perpètuament lligats de peus i mans sigui per l’economia sigui per servituds legals o per mitges tintes polítiques. La cultura és la primera víctima d’aquest país que viu crònicament arronsat i flàccid, amb uns poders escarransits, provincians i sense ambició, que ni fan ni deixen fer, i que abandonen a la seva sort creadors, emprenedors i qualsevol bèstia que aixequi el cap i miri més enllà. Evidentment, hi ha honroses excepcions, però el panorama no convida a l’optimisme. No es tracta de fer una arenga patriòtica ni una crida a les armes, però un concert com aquest que ens ocupa excita l’orgull i convida a una reflexió. La data, l’esperit i la conjuntura ho afavoreixen. Cada Onze de Setembre recordem aquells que van donar la sang i la vida per les llibertats d’aquest país i que la història ha col·locat al racó dels herois anònims, al d’aquells que no se’n van sortir. Sortosament, als herois del segle XXI ja no se’ls demana ni sang ni lliurar la vida pel país (o en aquest cas per la seva cultura), sinó més aviat la “bossa” i sobretot imaginació, creativitat i ambició. I també superar una maratoniana carrera d’obstacles plena de pals a les rodes, desenganys i atzagaiades, amb la inestimable participació dels típics personatges instal·lats en l’autoodi que no paren d’infligir por, desànim, dubtes i demèrits: serà un fracàs, ningú no us farà cas, us arruïnareu, no paga la pena ni la música ni els autors, el públic vol veure intèrprets estrangers, els d’aquí no venen, millor que ho deixeu córrer… Tot això s’ho han hagut de sentir alguns que probablement el 1714 haguessin donat sang i vida, i que avui dia donen imaginació i empenta (i bossa!) en pro del país, en aquest cas de la seva cultura musical. Potser serà cert que el pitjor enemic el tenim a casa: de covards i porucs ens en sobren, i de vegades tenim la poca traça de col·locar-los estirant el carro. Ens calen valents i emprenedors que apostin sense recança i amb entusiasme per la cultura en general i l’autòctona en particular. I la Fundació Mas i Mas ens està donant una lliçó de coratge i iniciativa fent i endegant tot allò que pertocaria a les administracions i als poders públics. Quan tothom retalla, ells aposten; quan cicles i festivals pleguen veles, ells se n’inventen de nous. Quan tothom va al valor segur (que sol ser forà), ells arrisquen amb la gent de casa. I tot això no ho pot negar ningú. Aquest concert n’és un bon exemple: recuperar de l’oblit obres simfòniques de compositors catalans, interpretades per músics autòctons, en un marc de solemnitat com el Palau de la Música Catalana i en la Diada Nacional de Catalunya.
En col·laboració amb l’Associació Joan Manén, s’ha exhumat una obra simfònica de gran envergadura que va ser el plat fort de la vetllada i que donava títol al concert: la Simfonia núm. 1, “Nova Catalònia”, una de les obres més importants del violinista, director i compositor Joan Manén, estrenada al Teatre Líric de Barcelona l’any 1900 i que no sonava a casa nostra des de fa vuitanta anys, quan la va dirigir Pau Casals al capdavant de la seva orquestra al mateix recinte on va sonar diumenge. Però també hi van sonar les sorprenents i bellíssimes versions per a soprano i orquestra de corda que Manén va fer de tres cançons populars catalanes, la Fantasia per a piano i orquestra, “Hispania” de Joaquim Cassadó, i diversos fragments de teatre líric català de Rafael Martínez Valls i Enric Morera. Temerari o no, fa justícia i honora la cultura musical del país. Encara bo que l’enregistrament que van fer del concert Televisió de Catalunya i Catalunya Música en deixaran un testimoni.
Anem pel concert. L’Orquestra Camerata XXI, radicada al Camp de Tarragona, és una formació en alça gràcies a l’estabilitat i la coherència del treball que du a terme amb el seu titular, Tobias Gossmann. Una orquestra necessària i que contribueix a la bona salut musical del país. És evident, però, que navega millor en el repertori cambrístic, i que obres musculoses i de gran aparat li poden resultar grans i generar una certa incomoditat: cercant un so ampul·lós, el timbre es desmanega amb facilitat, especialment a la corda i al metall, i perd consistència i bellesa. Això va passar en alguns passatges de la simfonia Nova Catalònia de Joan Manén, una obra de densíssim llenguatge postromàntic i gran complexitat narrativa, hereva del colossalisme germànic del segle XIX i plena de citacions de melodies populars catalanes, que hauria agraït molts més efectius orquestrals. Descobrir-la i tastar-la va ser fascinant, però seria bo tenir ocasió d’escoltar-la en plenes condicions i, sobretot, en la versió definitiva que va sonar el 1932 al Palau, i que incorporava un gran cor. En canvi, en les tres cançons populars per a soprano i orquestra de corda (El rossinyol, La filadora i Els contrabandistes) del mateix Manén, la Camerata XXI es va sentir més a gust i va sonar més equilibrada i compacta. Manén hi incorpora girs melòdics sorprenents i hi dóna un tractament harmònic exquisit, exigent tècnicament i ric en matisos, que la soprano Beatriz Jiménez va traduir magníficament amb una veu brillant, dúctil i seductora. Manén és realment un músic molt apreciable, amb un catàleg d’obres amplíssim que toca tots els gèneres, i que hauria de sonar regularment. La col·laboració entre l’Associació Joan Manén i la Fundació Mas i Mas ja ens va permetre constatar al cicle de la Pedrera al mes d’agost, la potència i el refinament de la seva música de cambra; i aquest concert ens ha obert les portes al seu prometedor món simfònic. En volem més.
El concert havia començat amb la Fantasia per a piano i orquestra, “Hispania” de Joaquim Cassadó, una obra de tall romàntic i inspiració espanyola, que el pianista Daniel Blanch va defensar amb molta solvència tècnica i musicalitat. Cal també fer un esment especial del treball titànic del director del concert, el cerverí Xavier Puig, que va ser capaç de conjuminar òptimament totes les forces que tenia al davant en un repertori ignot, complex i arriscat, amb un compromís, una solvència i un entusiasme dignes d’admiració. La cirereta del pastís va ser la interpretació d’Els segadors, en l’adaptació simfonicocoral feta per Francesc Guzmán i per Josep Lluís Guzmán-Antich a partir de la versió de Francesc Alió, que va comptar amb la participació de cantaires dela FCEC ubicats a les galeries d’orgue, i que va permetre al públic afegir-se a la festa. Una festa de reivindicació del nostre patrimoni musical, feta (cosa rara) amb orgull i convicció.
No sé si Manén, Cassadó i companyia acabaran sent considerats figures cabdals de la història de la música; però són nostres, i és cruel, injust i inexplicable recloure’ls a l’oblit. S’ha de donar una oportunitat a la seva música, i ningú no ho farà per nosaltres.
