L’Auditori Moderna. Niño Josele. Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. L’Auditori (Sala Oriol Martorell). 9 de febrer de 2012.
Per Josep Pasqual
Quan les fronteres entre els diversos gèneres es desdibuixen fins a definir una única esfera estètica, és molt probable que el mestissatge s’hagi convertit en un gènere en si mateix. Caràcter de flamenc, ambient de jazz, ànima de blues, sons de cobla, efectes funkies, vestigis de big band… Base tradicional, manera clàssica, olor contemporània, voluntat d’avantguarda… En resum, màgia de la música que es fon en imatges i escenes de gustos diversos. Això és el que va oferir el concert de la Cobla Sant Jordi amb el guitarrista Niño Josele que va omplir de gom a gom la Sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona, un èxit sense precedents d’aquest cicle de cobla que va congregar un públic eclèctic en el qual tothom va descobrir alguna cosa.
La Cobla Convida… té la virtut de la descoberta. Hi està assegurada fins i tot per als mateixos artistes, que, de fet, hi juguen. És el gran interès del cicle, i un efecte que potser s’ha fet més evident en aquesta proposta, en la qual més que convidar el Niño Josele, de tanta comoditat com van transmetre tots plegats més aviat va semblar que els amfitrions li havien cedit l’espai. Interacció extremadament mesurada des d’un escenari de reminiscències solemnials en què tots els intèrprets van gaudir d’un mil·limètric i mesurat espai geogràfic i expressiu. Tant el solista principal, com també l’altre convidat, innominat però també present, un extraordinari quartet jazzístic que no va tenir cap inconvenient a mutar-se per embolcallar subtilment el solista, per esplaiar-se pocavergonya en els seus moments àlgids, o per fer de pont entre la intimitat extravertida de la guitarra i l’extraversió personal de la cobla. El programa, el van formar temes propis del Niño Josele dels treballs Paz i Española arranjats per Joan Díaz per a aquest peculiar corpus orquestral, entre els quals va destacar l’espectacular solo introductori de “Camino de Lucía”, el sensacional tema “The Peacocks” i l’extenuadora “Gloria bendita”, convertida en una extraordinària muntanya russa a força de l’encadenament d’improvisacions. Del quartet de jazz, això sí. Amb alguna excepció momentània, la cobla s’havia reservat fins aleshores un paper discret basat en el perfum sonor, bé en forma de contracants intimistes individuals (bàsicament dels solistes de la fusta) o bé en forma de coixí orquestral (bàsicament del rengle del metall). Per sentir-la en plenitud va caldre esperar fins a la propina final, amb una versió esclatant de Waltz for Debby.
Amb unes propostes de pretensió volgudament innovadora, la Cobla Sant Jordi està dibuixant un ventall molt més que exhaustiu de la versatilitat estètica de la cobla, una feina que la formació barcelonina desenvolupa com ningú per la delicadesa del seu tractament sonor i la fermesa dels seus objectius formals. A la cobla se li assignen límits, però en els dominis artístics les fronteres només són les que els artistes es vulguin imposar, per necessitats del guió o de qualsevol altra mena. No està de més comprovar si realment hi són. Des d’aquest punt de vista, aquest concert ha donat molt de joc per a l’anàlisi estètica de la cobla. Escoltant-ne un resultat tan detallista, i observant l’acurat tractament musical (tangible fins i tot pel plantejament escènic) que hi han desenvolupat el solista, el quartet de jazz i la cobla (entesa com un conjunt, però també entesa com dues famílies sonores diferents amb usos definits), la sonoritat, el timbre, el volum, el cos de tots els instruments de la cobla, és realment exportable sense límits? Joan Díaz va donar respostes, i el Niño Josele les va explicar amb una cura impol·luta.
