TARDES AL PALAU. Josep Bros, tenor. Elisabet Pons, soprano. Marco Evangelisti, piano. Obres de De Curtis, Tosti, Leoncavallo, Gastaldon, Cilea, Mascagni, Moreno Torroba, Soutullo, Martínez Valls, Sorozábal i Fernández Caballero. PALAU DE LA MÚSICA. 22 DE GENER DE 2018.
Per Jaume Comellas
El cicle Tardes al Palau compleix diversos objectius que el justifiquen: propostes que poden ser transgressores, comoditat d’horaris, programes qualitativament dignes i atractius per a un públic no necessàriament selectiu i, també, important, afavorir la projecció d’intèrprets, individuals o conjunts en fase de desenvolupament professional.
El concert que ens ocupa complia amb molta exactitud aquests objectius, essent probablement el més important el darrer, col·laborar a fer conèixer una artista que inicia el camí vers un futur en principi falaguer que caldrà veure on la portarà. I fer-ho amb una manera idònia: repertori de lluïment, encara que això no vol pas dir fàcil, i comptar amb el suport d’un company de notable prestigi i autoritat, i a més amb el d’un pianista que coneix l’ofici fins a l’extenuació.
El resultat per força havia de ser satisfactori per als intèrprets i així mateix per als espectadors, que van gaudir del que molt bé es pot dir un espectacle magnífic, en el qual un repertori molt digerible també hi va ajudar força.
Sobre la base que no cal descobrir Josep Bros –potser calia que hagués fet ús del fre en algun pinyol encara que fos per coherència pedagògica–, Elisabet Pons, alumna del tenor en masterclasses, exhibí una bonica veu de soprano lleugera, una veu petita, qualitat que, tanmateix, no exclou energia en els atacs –en els duos es va defensar amb notable suficiència–; també llueix una musicalitat exquisida; tot el que va cantar, ho va cantar molt bé, i aquest molt bé vol dir, per una part, correcció, absència d’impuresa, però ensems també de plus, de guspira, de soltesa. Sigui com sigui, apuntem el nom i no el perdem de vista.
