MESTRES DE CAPELLA DE LA CATEDRAL DE BARCELONA EN EL SEGLE XVII (segona part). Cor de Cambra Francesc Valls. Obres de Gargallo, Barter, Selma, Valls i Pujol. CATEDRAL DE BARCELONA (CAPELLA DEL SANT CRIST DE LEPANT). 15 DE NOVEMBRE DE 2014.
Per Mercedes Conde Pons
Una de les principals raons de ser del Cor de Cambra Francesc Valls, a banda de servir amb qualitat els oficis religiosos de la catedral de Barcelona, és recuperar el ric arxiu històric que conserva, amb partitures de mestres de capella fins ara prou oblidats, alguns d’ells succintament apuntats per Felip Pedrell en la seva històrica secció “Músichs vells de la terra” a la «Revista Musical Catalana» entre els anys 1904 i 1910, com Joan Barter, Francesc Valls i Joan Pau Pujol: tres dels cinc compositors que es van poder sentir en el concert del dissabte 15 de novembre passat.
D’aquesta primera aproximació a la recuperació històrica del patrimoni musical català ja fa cent anys i, des de llavors, han passat com a mínim dues generacions. Fins fa poc només hi havia testimoni escrit de l’existència d’aquestes obres gràcies a la centenària secció ja apuntada i al llibre del fins fa pocs anys canonge de la catedral i prefecte de música Josep Pavia i Simó, que el 1986 va publicar amb la Fundació Salvador Vives Casajuana. Un llibre excel·lent, titulat La música a la catedral de Barcelona durant el segle XVII, que ens permet acostar-nos a un dels arxius més prolífics de música sacra d’autoria catalana que conserva la Biblioteca de Catalunya.
El Cor de Cambra Francesc Valls, format per professionals del cant, és un cor idoni per fer amb qualitat un repertori que mereixia sortir a la llum i que, progressivament, va presentant-se mitjançant el seu director titular, David Malet.
Fa pocs anys van editar un primer volum en el segell discogràfic La Mà de Guido amb música de Pujol, Albareda, Barter i Valls i fa uns dies van presentar un programa de concert amb música de Lluís Vicenç Gargallo, Joan Barter, Miquel Selma, Francesc Valls i Joan Pau Pujol que novament podria ser objecte d’un volum discogràfic.
En aquest programa es va poder gaudir d’un mirall de la producció barroca de l’època, amb obres interessants, com la Salve Regina de Miquel Selma, una antífona mariana a vuit veus i baix continu que pren com a inspiració el tema gregorià però que es desenvolupa en un joc contrapuntístic molt interessant, o el Cantate Domino canticum novum, salm a vuit veus i baix continu de Joan Pau Pujol, que presenta una gran riquesa contrapuntística, de gran dificultat i alhora gran efectisme acústic. La Missa del quart to, a sis veus i baix continu, que desenvolupa un mateix tema a través de les seves seccions: “Kyrie”, “Gloria”, “Credo”, “Sanctus” i “Agnus Dei”, no passarà a la història com l’obra més brillant de Francesc Valls, autor, com ja sabem, de la Missa Scala Aretina, que sí que té lloc d’honor en la història de la música; amb tot, el tema principal de la Missa del quart to –per bé que reiteratiu– era prou interessant. A més de la Missa a vuit veus i baix continu de Lluís Vicenç Gargallo –una obra que posa en evidència el joc de pregunta-resposta que demana la distribució en dos cors d’aquest tipus d’obres– i l’inspirat Magnificat del primer to de Joan Barter compost en compàs ternari que dóna molta originalitat i agilitat discursiva a l’obra, el Cor de Cambra Francesc Valls va interpretar Tota pulchra es de Joan Pau Pujol, a vuit veus distribuïdes en dos cors, els quals es van situar a banda i banda del públic que omplia la capella del Sant Crist de Lepant. Una situació que hauria convingut en la majoria de les intervencions, per tal de poder gaudir del joc contrapuntístic de les obres amb més efectisme.
David Malet dirigí amb bon ofici el Cor de Cambra Francesc Valls, si bé es trobà a faltar en més d’una ocasió un treball més detallat en els plans sonors per destacar algunes de les línies vocals. Malgrat alguns desajustos en el baix continu i algun buit de so molt esporàdic en alguna de les peces, aquesta és una bona feina de base per treballar un programa que requereix molta dedicació, atesa la seva dificultat, i que mereixeria ser interpretada en més ocasions i, fins i tot, enregistrada.
