PALAU BACH. Passió segons sant Mateu de Johann Sebastian Bach. Vox Luminis, Freiburger Barochorchester. Raphael Höhn, Zsuzsi Tóth, Gwendoline Blondel, Alexander Chance, William Shelton, Florian Sievers, Raffaele Giordani, Sebastian Myrus, Felix Schwandtke, Cor Infantil de l’Orfeó Català. Lionel Meunier, direcció. PALAU DE LA MÚSICA. 30 DE MARÇ DE 2023.
PALAU BACH. Passió segons sant Joan de Johann Sebastian Bach. Collegium Vocale Gent. Reinoud Van Mechelen, Kresimir Strazanac, Philipp Kaven, Dorothee Mields, Alex Potter, Guy Cutting, Peter Kooij, Giacomo Serra, Magdalena Podkoscielna, Peter di-Toro. Philippe Herreweghe, direcció. PALAU DE LA MÚSICA. 31 DE MARÇ DE 2023.
No és gens freqüent escoltar les dues grans Passions de Johann Sebastian Bach, la de sant Joan i la de sant Mateu, en dos dies seguits i amb el bo i millor de la interpretació històricament informada. El cicle Palau Bach ho va fer possible amb el Collegium Vocale Gent i Philippe Herreweghe al capdavant, que van executar-ne la primera, i el cor Vox Luminis i la Freiburger Barockorchester, sota la direcció de Lionel Meunier, la segona. El resultat va ser d’aquells que quedaran en el record per l’emoció i la intensitat dramàtica que van transmetre.
Les dues obres són ben diferents. La Passió segons sant Joan, que Bach va estrenar el 1724, és la primera de les dues que han sobreviscut senceres. A més de ser la més antiga de les seves obres sobre el drama de Jesús a la creu, és la menys coneguda i també la més curta. El seu caràcter és realista i íntim. La Passió segons sant Mateu, interpretada per primera vegada el 1729, és l’obra més extensa de totes les que Bach va escriure. Té un aire monumental que en alguns moments, els de les intervencions dels personatges, adopta un to fins i tot operístic. L’orquestració és molt més complexa.
També va ser força diferent la manera d’interpretar-les. Es va veure i escoltar la diferència entre dues generacions, la dels mestres Herreweghe (75 anys) i el baix Peter Kooij (68 anys), i la dels deixebles, com Meunier (41 anys), que va ser alumne del baix i va començar la carrera amb Herreweghe; com la soprano Zsuzsi Tóth, també alumna de Kooij i solista d’aquella formació, o el tenor Raphael Höhn, un altre alumne del baix.
La primera de les dues que es van escoltar al Palau Bach va ser la Passió segons sant Mateu per a doble cor. Buscant la fidelitat al que podia ser el so original de l’església de Sant Tomàs de Leipzig on es va interpretar per primera vegada, Meunier va situar els dos cors de veus mixtos a una banda i l’altra de l’escenari, l’Evangelista al centre i el cor de veus blanques al fons. Davant de cada cor va disposar les dues orquestres formades per violins, violes, flautes i oboès que es doblen amb oboès da caccia i fagot, i l’orgue, el violoncel i el contrabaix del continu, sense oblidar la viola de gamba. En aquesta recerca de la fidelitat històrica, el director va col·locar els instruments de fusta a la primera fila i les cordes al seu darrere.
Meunier, que també canta de baix, acostuma a dirigir des del seu lloc al cor, i així ho va fer, descentrat i gairebé en diagonal a la concertino d’una de les orquestres, Petra Müllejans, que és qui de fet portava la batuta. Aquesta disposició va fer que el so adquirís un caràcter estereofònic. La total compenetració entre Meunier i els seus cantants i amb els concertinos (l’altre era Peter Barczi), feia fluir la música d’una manera natural, aparentment sense la seva intervenció, amb unes entrades que tothom clavava perfectament.
Aquesta Passió va ser d’una gran intensitat dramàtica, amb un Evangelista cantat de manera impecable pel tenor Raphael Höhn. La seva veu és molt bonica, amb uns aguts nets i brillants, i una dicció de gran claredat. Jesús era el baríton Sebastian Myrus. De veu refinada amb què reflectia molt bé la humanitat i alhora l’autoritat del personatge, també cantava parts de solista. La soprano Zsuzsi Tóth, d’aguts espectaculars, els va lluir, però al costat d’afinacions una mica irregulars. La gran sorpresa vocal la va donar el contratenor Alexander Chance amb una veu plena, molt ben projectada, sempre afinada i un fiato que li permetia regular sense esforç els pianissimi i els crescendo. El seu “Erbarme dich, mein Gott” (Pietat, Senyor) va ser d’una gran intensitat emocional. La resta de solistes (Meunier cantava el breu paper de gran sacerdot) van mantenir l’alt nivell.
Cal destacar els acompanyaments de la viola de gamba de Hille Perl i els violins de Müllejans i Barczi. El cor de veus blanques, a l’inici i al final de la primera part, era el Cor Infantil de l’Orfeó Català que dirigeix Glòria Coma, molt empastat i afinat. Els integrants de Vox Luminis van demostrar una vegada més la seva extraordinària qualitat coral. En les parts en què el cor interpreta la turba sempre hi ha el perill que es desbordi en una cridòria. Aquí va ser impecable el seu crit demanant l’alliberament de Barrabàs.
L’endemà va ser una altra cosa; això sí, també d’una gran qualitat. Més enllà que la Passió segons sant Joan no té la monumentalitat ni la riquesa orquestral de la de sant Mateu, el mestre Herreweghe i el Collegium Vocale Gent van tornar a una disposició de cor i orquestra convencional, cordes a una banda, vent a l’altra i el cor al darrere.
El tenor Reinaud Van Mechelen era l’Evangelista, que va interpretar amb molt sentit dramàtic, el mateix que va fer el baix-baríton Kresimir Strazanac en el paper de Jesús. La soprano Dorothee Mields, el contratenor Alex Potter i el tenor Guy Cutting van defensar els seus papers amb gran musicalitat. El Pilat del baríton Philippe Kaven i les parts de solista de Peter Kooij manifestaven un cert cansament vocal. També aquí va destacar la violagambista Romina Lischka. Com sempre, el cor va ser d’una precisió exacta.
Cap al final hi va haver un moment de perplexitat. En acabar el penúltim número, “Ruht wohl, ihr heiligen Gebeine” (Descanseu en la pau, cos sagrat), un cor que transmet una gran placidesa després del drama de la creu, Herreweghe va quedar amb els braços enlaire, quiets, per abaixar-los lentament com si allà, en aquella pau, acabés la Passió. El públic, sempre delerós d’aplaudir, ho va fer; però no, faltava el coral final. Potser el director del Collegium Vocale recordava que en una de les diverses revisions que Bach va fer de l’obra, havia eliminat aquest final. Acabada de debò, llavors sí, els aplaudiments van ressonar per tot el Palau després de dos dies en estat de gràcia.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
