CICLE AMPLIFICATS. Marco Mezquida, piano. Martín Meléndez, violoncel. Aleix Tobias, bateria. Els somnis de Ravel. L’AUDITORI (SALA ALÍCIA DE LARROCHA). 20 DE FEBRER DE 2016.
Per Xavier Chavarria
El pianista menorquí Marco Mezquida és una de les figures més rellevants del panorama actual en el món del jazz i la improvisació a casa nostra. Sorgit de la factoria ESMUC, on va estudiar piano clàssic i de jazz amb mestres com Albert Bover, Lluís Vidal, Agustí Fernández, Ramon Coll o Juan de la Rubia, i a punt de fer 29 anys, ha tingut una carrera meteòrica que l’ha dut a actuar en vint-i-cinc països de quatre continents, i en clubs i festivals de prestigi des dels Estats Units fins al Japó, a participar en més de quaranta discos, molts dels quals com a protagonista i en solitari, a rebre premis i guardons com l’Altaveu 2015 o l’Enderrock, i a ser considerat Músic de l’Any per l’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya en quatre dels últims cinc anys. Ja amb tot aquest bagatge, l’Auditori de Barcelona va decidir proposar-li un projecte que conjuminés la música de Maurice Ravel amb el jazz i la improvisació, i d’aquí va sortir aquest producte concertístic que vam veure a la Sala Alícia de Larrocha de L’Auditori en el cicle Amplificats, i que portava per títol “Els somnis de Ravel”. Marco Mezquida va estar acompanyat per dos músics excel·lents amb els quals va mostrar una gran complicitat, el violoncel·lista Martín Meléndez i el bateria Aleix Tobias, formant un trio inèdit fins aleshores que va fer meravelles amb la música de Maurice Ravel.
Als adoradors de Ravel, als que venerem la seva música, aquest concert ens provocava certa inquietud i un especial estat d’alerta per detectar la més mínima profanació de les joies subtils i refinades que ens va deixar el músic francès. Afegir una bateria a la música de Ravel, esquitxar-la amb instruments diversos de percussió ètnica, tocar-la amb el piano preparat i ple de ginys, o senzillament amplificar-la, podia convertir-ho en un autèntic sacrilegi, un experiment més sense solta ni volta, d’aquells que no porten enlloc. Però res més lluny del que va passar: Marco Mezquida i els seus dos col·legues van jugar a cor què vols –i en el més ampli sentit de la paraula– amb la música de Ravel, hi van donar colors sorprenents, timbres inaudits i ritmes elàstics, sense perdre en cap moment la sensualitat, l’elegància i la coïssor harmònica típicament ravelianes, i amb un absolut respecte per la mòrbida noblesa que caracteritza la música de Maurice Ravel. Una reelaboració a l’alçada dels grans treballs que Jacques Loussier va fer amb la música de Bach, en què l’original és perfectament recognoscible, però l’aportació és igualment genial.
Així, hi van sonar: la suite Ma mère l’Oye (curiosament no hi va sonar l’últim moviment, “Le jardin férique”, una autèntica llàstima) amb ressons màgics i onírics; una fascinant versió per a trio de jazz del Quartet de corda en Fa major, que va ser l’obra més rodona de la vetllada; els Jocs d’aigua per a piano sol, que Marco Mezquida va reelaborar amb una exhibició de virtuosisme; una versió minimalista del preludi de Le tombeau de Couperin que es va fondre subtilment amb el tema del tercer moviment del Concert per a piano en Sol major (en què Ravel ja deixa anar elements clarament jazzístics, fruit de la seva profitosa estada als Estats Units i del seu contacte amb George Gershwin); l’extrema bellesa de l’“Adagio molto” d’aquest mateix Concert va conservar intacte l’aire nostàlgic i melangiós amb el solo de Martín Meléndez al violoncel; també hi va sonar la deliciosa Pavana per a una infanta difunta en una versió molt agosarada, gairebé “cubista”, i el programa es va arrodonir amb el cèlebre Bolero convertit en una bacanal de sons i ritmes, en què es va trobar a faltar la volcànica coda final en Mi major de l’original, que hauria donat molt joc a la improvisació i que malauradament va desaparèixer d’aquesta versió: un pecat venial davant de tot aquest devessall de sonoritats i colors ravelians passats pel tamís jazzístic arrauxat d’un Marco Mezquida que es va anar entonant al llarg del recital i que va establir complicitats amb el públic gràcies als curiosos comentaris, senzills i amens, que va anar fent de cadascuna de les obres i del mateix compositor. El joc de llums i colors i la semipenombra en què es va sumir la sala van crear un ambient molt propici, i la magnífica sonorització dels instruments, equilibrada i discreta, va contribuir positivament al resultat global d’un concert intens i generós (gairebé dues hores sense pausa), i que a Ravel molt probablement li hauria agradat.
