Mhana Esfahani, clavecí. J. S. Bach: Variacions Goldberg. Deutsche Grammophon, 2016
Per abordar la gravació d’una pedra de toc del repertori cal estar molt segur de què es fa. I si sempre és difícil gravar una obra mestra, encara ho és més gravar-la quan hi ha una herència colossal d’enregistraments significatius, amb aproximacions molt personals i notòries. Malgrat aquest llegat, el clavicembalista Mahan Esfahani s’ha atrevit amb les Variacions Goldberg plantejant una versió notablement excèntrica, en el millor sentit de la paraula.
Ja la portada –amb un Esfahani rialler, ulleres rodones de pasta negra, elegant vestit gris amb armilla i corbatí color bordeus– sembla reblar aquesta excentricitat. Per al món de la música clàssica és tan excèntrica aquesta imatge desimbolta d’elegància (equidistant tant del negre d’etiqueta com de la vestimenta més casual), com que aquest jove de 33 anys sigui nascut a Teheran. Efectivament, l’Iran està totalment a la perifèria (excèntrica) d’allò que consideraríem el centre de la música clàssica occidental.
Si bé d’entrada hom pot discrepar de l’aproximació que Esfahani fa d’aquest chef d’oeuvre bachià (fins al punt d’haver d’anar a remirar la partitura), el seu plantejament va captivant a mesura que s’escolta. En comptes de tendir a una versió convergent, variació rere variació la música s’allunya progressivament més i més de l’ària sobre la qual orbita, en un plantejament literalment excèntric. Bones idees en els registres, claredat de veus, imaginació en l’articulació, atenció a la retòrica…, la versió d’Esfahani (que també firma el text del llibret i deixa molt clara la seva filiació interpretativa) és tan fresca com profunda; i des de la seva excentricitat està cridada a convertir-se en un nou centre sobre el qual gravitin futures gravacions.
