PALAU 100. Pinchas Zukerman, violí. Orquestra Nacional de Lió. Nikolaj Szeps-Znaider, direcció. E. Elgar: Concert per a violí, en Si menor, op. 61. J. Brahms: Simfonia núm. 1, en Do menor, op. 68. PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE NOVEMBRE DE 2023.
Pinchas Zukerman va debutar al Palau el 1972, fa més de cinquanta anys. És un artista que ha visitat la casa en moltes ocasions amb programes molt variats. El cèlebre violinista, amb setanta-cinc anys a l’esquena, ha tornat al Palau i en una forma esplèndida. Per al melòman d’una cert edat, escoltar Zukerman, tornar a escoltar Zukerman, proporciona l’enganyós consol que no tot és espantosament efímer, que alguna cosa roman.
Després de parar a Girona i abans d’anar a Alacant, Zukerman, acompanyat per l’Orquestra Nacional de Lió dirigida pel seu titular, Nikolaj Szeps-Znaider, va passar pel Palau amb el Concert per a violí en Si menor, op. 61 d’Edward Elgar al programa; el dia anterior, el violinista havia actuat a l’Auditori de Barcelona però amb un programa diferent.
Savi, però una mica prolix; equilibrat, endreçat, orquestrat i construït amb expertesa, amb una part solista d’escriptura molt exigent, el Concert per a violí d’Elgar, enquadrat dins d’una sensibilitat tardoromàntica i estrenat el 1910, ho tindria tot per ser un dels grans concerts del repertori per a violí si no fos per la seva important manca de “ganxo”. Sovint, especialment al tercer moviment, sembla que l’obra està a punt d’arribar a alguna mena de clímax expressiu que, sempre dins dels codis de la música d’arrel romàntica en què es mou la peça, exaltaria l’oient, però les oportunitats es desaprofiten sense arribar a cap solució satisfactòria.
Més lleuger, menys savi, més condensat, més intens i més curt, el seu germà petit, el cèlebre Concert per a violoncel que Elgar compongué posteriorment, funciona molt millor a l’escenari.
Zukerman va interpretar molt bé aquesta obra exigent i el públic ho va agrair a bastament.
A la segona part l’Orquestra Nacional de Lió i el violinista Nikolaj Szeps-Znaider, que és també director titular del conjunt, van oferir la Primera Simfonia de Brahms. El conjunt francès és una orquestra de so sòlid, dens, massís, no especialment refinat ni exquisit, però fiable, ben equilibrat entre seccions i força brillant. Szeps-Znaider va acreditar una bona direcció, eficaç, més atenta a assegurar –cosa que va aconseguir plenament– les grans línies de l’obra que als matisos i als difuminats. Hauria pogut administrar millor la dinàmica, que en alguns moments va ser estentòria, i buscar més expressivitat en algun fraseig, però el seu Brahms directe, intens, franc i sense embuts va agradar força al públic.
Com a propina, l’orquestra va tornar a Edward Elgar interpretant magníficament Nimrod, la més bella de les Variacions Enigma, una miniatura amb un poder de seducció, amb un “ganxo”, ara sí, indubtable.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
