Per Pere Artís. El desembre passat tingué lloc al Palau de la Música el concert número cent de Sant Esteve. En l’inici fou una intuïció del fundador de l’Orfeó, Lluís Millet, que volia pal·liar la seva condició de vidu amb l’escalf dels cantaires i dels socis, sempre tan fidels.
Si hagués de definir el Concert de Sant Esteve, diria que és qualitat i continuïtat; efectivament, se celebrà sense interrupció des de l’any 1913 fins al 1935, que se suspengué a causa de la mort del president Francesc Macià el dia de Nadal. I no es reprengué, passada ja la guerra, fins al 1946, sota la batuta del fill del fundador, Lluís Maria Millet.
Encara hi hagué dues interrupcions més: el 1962 a causa de la forta nevada que col·lapsà Barcelona; però malgrat tot, nombrosos cantaires i públic s’aplegaren al Palau i improvisaren al carrer una cantada nadalenca en un ambient gairebé centreeuropeu. I el 1975 a causa d’una profunda reestructuració del cor.
El concert del proppassat desembre tingué un format altre de l’habitual, hi participaren els cors de l’Escola Coral amb un guió recitat per Josep Anton Muñoz i Pep Munné. Tan forta és la tradició d’aquest concert, que el sacerdot i poeta mossèn Pere Ribot de Riells del Montseny, ja fa dècades, el qualificà com el pessebre de Catalunya.
Giro la vista enrere i em remunto a la meva època de cantaire sota la direcció del mestre Lluís M. Millet amb una certa melangia, però amb la satisfacció que l’audició continua adaptada al segle XXI. Per això adreço la meva felicitació més sincera a l’actual director, Josep Vila i Casañas i als seus col·laboradors, perquè han aconseguit una manera de fer viu aquest concert tan emblemàtic al nostre país. Estic segur que tots els anteriors directors: Lluís Millet i Pagès, Francesc Pujol, Lluís Millet i Loras, Salvador Mas, Simon Johnson i Jordi Casas, veurien amb satisfacció la pervivència del concert adaptat als nostres dies.
Després d’una intensa reflexió, emulant una fórmula molt coneguda, diria que el Concert de Sant Esteve és molt més que un concert; semblantment, l’Orfeó Català és més que un Orfeó: és un símbol de forta civilitat i de cultura musical, com en un altre ordre de coses ho són Montserrat i el Futbol Club Barcelona.
I acabo amb una llatinada entenedora per a tothom: Orfeó Català, ad moltos annos.
