PALAU 100 PIANO. Alexandre Tharaud, piano. Obres de Mozart, Satie, Ravel. PALAU DE LA MÚSICA. 3 DE MARÇ DE 2015.
Per Lluís Trullén
El pianista Alexandre Tharaud posseeix unes qualitats tècniques i musicals de primer ordre, avalades a més amb constants aparicions públiques, enregistraments i col·laboracions amb destacades orquestres internacionals. Amb un pianisme refinat i elegant però a moments desconcertant, Tharaud tornava a Barcelona per actuar en un Palau que presentava mitja entrada i programar com ja ha fet en ocasions anteriors dos dels seus autors preferits –Mozart i Ravel–, emmarcats per tres de les orientalitzants i delicioses Gnsossiennes d’Erik Satie. El recital va tenir dues parts diferenciades, tant a nivell estilístic com interpretatiu. Obres poc freqüentades pels pianistes, com la Suite en Do major, la Gigue i el Praeambulum, donaven pas a la conegudíssima Sonata en La major, “alla turca” de Mozart en la primera part del programa. En les primeres obres, escrites en un estil barroc i com subtitulava Mozart en la suite, “a la manera de Händel”, Tharaud va posar en joc les seves virtuts com a pianista que més el poden caracteritzar: gust pel contrast entre les veus, agilitats en els ornaments, refinament, precisió rítmica, utilització freqüent dels pedals. Tharaud és un pianista refinat, amant d’extreure sonoritats belles en si mateixes, però que té moments en què abusa d’aquest preciosisme desmesurat i fa que la música no flueixi amb tota la seva intensitat. Per això, malgrat aconseguir moments bellíssims en la sonata de Mozart, la utilització constant d’aquests recursos deixaven lloc a poques sorpreses a mesura que avançava el discurs, tot i la inclusió de determinades notes ornamentades que donaven una certa originalitat a la interpretació.
Després d’un Satie suggeridor però extremadament lent, Tharaud va endinsar-se en el món impressionista de Miroirs. El talent de Tharaud va emergir en tota la seva dimensió, tal com ja ha deixat palès en el seu reconegut i premiat enregistrament de la integral pianística dedicada a Ravel. Refinadíssim en els arpegis d’Une barque sur l’océan, colorista i evocador en l’Alborada del gracioso, ens va plantejar un Ravel imaginatiu d’una personalitat interpretativa inqüestionable. Ja fora de programa, una sonata d’Scarlatti (que va posar a prova el mecanisme d’escapament del piano Steinway del Palau en la ràpida repetició de notes) i una deliciosa masurca de Chopin van posar punt final a un recital que va tenir en els Miroirs de Ravel el seu punt àlgid interpretatiu.
