PALAU 100 BACH. Balthasar Neumann Chor und Orchester. Dir.: Thomas Hengelbrock. Missa en Si menor de J. S. Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE DESEMBRE DE 2014.
Per Josep Barcons
Deia el primer Wittgenstein, al final del seu cèlebre Tractatus, que “d’allò que no es pot parlar cal guardar-ne silenci”. Però, tanmateix, és precisament d’allò que no es pot parlar del que s’ha parlat més al llarg de la història de la humanitat. Perquè per bé que els discursos sobre la divinitat, sobre l’ètica, sobre l’estètica i sobre allò que més ens preocupa siguin sempre insuficients, no són mai indiferents, com diu el savi Lluís Duch, parafrasejant sant Agustí d’Hipona. Així que –encara que maldestrament i sabent que les paraules sempre es queden curtes– no podem evitar parlar (sovint amb un excés de loquacitat poc eloqüent) d’allò que s’escapa de la possibilitat de ser emparaulat.
Valgui aquest paràgraf introductori per intentar aixoplugar, tant la inabastança d’aquests mots com el marc de la situació següent: en acabar el concert de l’11 de desembre passat, una reconeguda pedagoga musical que busca xamfrans on la gent es trobi conversava amb un director coral de santa anomenada; i, admiradíssima per la meravella musical que acabàvem de presenciar, suggeria si en casos així la crítica del concert no podria ser un simple i concís: “res a dir”. Si per “res a dir” entenem “res a objectar”, tenia tota la raó del món! Però precisament pel que ens va ensenyar el segon Wittgenstein en les Investigacions filosòfiques, queda clar que –com a humans dotats de raó i de capacitat d’enraonar– no podem sinó jugar als jocs de llenguatge que ens són consubstancials. I que, malgrat que sigui impossible posar negre sobre blanc allò que més ens importa, no podem sinó continuar intentant-ho emprant el llenguatge que ens sembli més escaient. I en el cas de la versió de Thomas Hengelbrock de la Missa en Si menor de Bach amb l’excepcional Balthasar Neumann Chor und Orchester, sembla que el llenguatge de la teologia és gairebé més escaient que no pas el de la música.
Per què? Doncs perquè, al Palau, la Missa de Bach va propiciar tota mena de miracles. I si bé la gràcia és gratuïta (gratia gratis data, que es diu en llatí), està clar que els miracles del Palau no van esdevenir-se perquè sí, sinó que eren fruit d’allò que diu aquell altre adagi: que “a Dios rogando pero con el mazo dando”. Efectivament, la versió de Hengelbrock estava sustentada innegablement sobre un treball profund i ingent, que tenia com a punta de l’iceberg el fet que director, cor i solistes actuaven de memòria! I, d’alguna manera o altra, la proesa de saber-se el repertori de cor (i més en una obra així!) permetia que el cor de les veus arribés a omplir els cors del públic que va assistir a la celebració.
Com a bon oficiant, Thomas Hengelbrock va començar amb una solemnitat absoluta del discurs; amb gust pels tempos lents, pels finals llargs, per la densitat tímbrica i la generositat sonora, fent sobresortir els elements temàtics però no pas aprimant la textura d’allò suposadament secundari, sinó des de la total convivència de les línies entre si, cadascuna dita des de la seva idiosincràsia més profunda i alhora interdependent de la resta. Amb aquest enfocament Hengelbrock feia més catòlica encara la missa catòlica de Bach, bo i potenciant la idea –com al llibre del Gènesi– que cada gra de sorra és clau en la configuració de la platja i que cada estrella ho és en la configuració del cel estrellat. En comptes de posar el dit a la llaga en un o altre moment per ressaltar un o altre indret, Tomàs (Hengelbrock) va fer de Pere, i sobre ell es va edificar tota una Església, tota una Catedral i tota una Creació.
L’opulència de l’inici de l’obra –talment un alpha que ja contenia tot el que havia de venir– es va sentir capicuat en l’omega de l’últim acord. Ni que no se sabés, doncs, en l’invocatiu “Kyrie” del principi ja hi havia continguda tota la pau (“Dona nobis pacem”) del final. Entremig, dues hores de música per desplegar allò que ja hi havia in principium, però que només pot desplegar-se, en el món, gràcies al temps ple de paraules i de notes.
Amb un gest magnífic, precís, concret i dens com si estigués dins de les aigües d’un llac, Hengelbrock va saber caminar per damunt la partitura amb una devoció absoluta, fent que la retòrica emprada per Bach sortís a la llum en tot moment. Així, cada número de la missa era ple de transcendència teològica, fent visible allò invisible i fent que fins i tot una veu meravellosa com la de Gerlinde Sämann (soprano invident del cor, que va actuar com a solista) sabés veure cada indicació de Hengelbrock. Més enllà d’aquesta proesa, es van succeir tota mena de miracles: un “Glòria” gloriós en l’articulació, un “Qui tollis” que revelava allò més tremebund i fascinant alhora, un “Cum sancto spirito” de volada frenètica (més aguilenca que no pas de colom, diríem…), un “Et incarnatus” de nebulosa misteriosa, un “Crucifixus” a ritme de galeres, un “Et resurrexit” de joia saltimbanqui, un “Et specto” convertit en retrat psicològic perfecte de l’espera i l’esperança, un “Osanna” que flotava en l’aire i un “Dona nobis pacem” que –després d’un “Benedictus” de beneïda bellesa– donava tota la pau del món.
Així, Hengelbrock va obrar miracles indicibles a cada moment, fins i tot en el coral que va servir de bis: no miracles de focs artificials, sinó miracles veritables, profunds, dels que fan canviar l’ànima perquè la reomplen de joia i de fe redemptora. Per això, malgrat la insuficiència de les paraules, el concert va donar molt per parlar-ne i, al final, hi ha hagut un banquet de mots com a les bodes de Canà… Valguin les últimes com a invocació i agraïment: quina gran vista i oïda la dels responsables de fer que Hengelbrock hagi vingut a obrar meravelles com aquestes a Barcelona! Que el miracle continuï per molts anys i que aquesta vista i aquesta oïda no sols es conservin, sinó que augmentin amb el temps!
