Lang Lang, piano. Nikolaus Harnoncourt, director. Orquestra Filharmònica de Viena. Christian Berger, realitzador. DVD. Sony Classical, 2016
Descobrir el pensament creatiu i el mètode de treball d’un artista sempre és enriquidor i inspirador. Si, a més, podem conèixer el seu caràcter i la manera com afronta aquests processos, l’experiència esdevé reveladora. Això és el que ens permet, en petites dosis que ens deixen amb ganes de més, el magnífic vídeo de Christian Berger que documenta la gravació que Lang Lang, Nikolaus Harnoncourt i l’Orquestra Filharmònica de Viena van realitzar l’any 2014 dels Concerts núm. 17 i núm. 24 de Wolfgang Amadeus Mozart per al segell Sony Classical.
La força inicial del documental es basa en la unió de dues personalitat a priori antagòniques –el septuagenari Harnoncourt, pare i mestre de les interpretacions historicistes, contra el jove Lang Lang, portaestendard del corrent pop a la música clàssica–, les quals no tenen cap problema per entendre’s i trobar un pensament musical comú. Harnoncourt exerceix el paper de mestre i guia i Lang Lang accepta la seva posició de deixeble amb respecte i gratitud, actitud en la qual descobrim un músic humil i intel·ligent. Lang Lang, conscient del regal, acabarà les sessions de gravació reconeixent que ara que ha après la manera de tocar Mozart de Harnoncourt, té la responsabilitat de mantenir-la viva.
A nivell musical, Harnoncourt es preocupa especialment per la gestió del ritme i la seva relació amb la pulsació, sempre intentant fugir de la regularitat del metrònom. “Porto tota la vida evitant les corxeres i les semicorxeres regulars”, diu en un moment i ens explica el seu concepte de rubato: la llibertat de la melodia per expressar-se com necessita per sobre d’un pols estricte, l’“efecte Frank Sinatra”, que demana a orquestra i pianista. Lang Lang respon a les seves demandes amb flexibilitat de recursos, precisió i seguretat, totalment dins l’estil que li demana el director, tot divertint-se en el procés i revelant-se com un pianista molt sòlid, d’amplis recursos tècnics i estilístics i amb un magnífic control del so. Per a tots dos la conceptualització de la música es fa a través d’imatges, que els ajuden a transmetre el caràcter desitjat a la seva interpretació: una taverna vienesa del segle XVIII; les llàgrimes que rellisquen sobre les galtes; la desesperació abans del suïcidi, la tristesa. I, per damunt de tot, els dos gaudeixen de l’experiència de tocar plegats la música d’un compositor al qual, segons Harnoncourt, només podem subestimar: “Mai cap de nosaltres arribarà al seu nivell i, si algú s’hi apropa, seguirà sense entendre’l del tot. Amb compositors com Mozart o Bach l’única opció que tenim és subestimar-los”.
El documental, formalment ben construït i amb un guió àgil i estructurat, resulta una immillorable manera d’apropar-se al llegat musical i vital de Harnoncourt, mort el març del 2016, i de conèixer la personalitat humana i musical d’un controvertit i segurament encara poc conegut Lang Lang.
