36è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA DE RIPOLL. Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Laia Frigolé, soprano. Dir.: Marcel Sabaté. Obres de Joaquim Serra, J. Garreta, E. Toldrà, F. Martínez Comín, E. Saló, E. Morera, M. Timón, A. Carcellé i J. Viladomat. CLAUSTRE DEL MONESTIR DE RIPOLL. 17 DE JULIOL DE 2015.
Per Josep Pasqual
Difícilment podríem pensar que en concebre el claustre del monestir de Ripoll algú pogués tenir-hi presents les qualitats acústiques. Bé n’hi havia, en aquella època, d’espais on calia tenir-ne cura per poder-s’hi entendre bé en grup. Però els claustres són per definició espais de pas o de recolliment on l’únic so rellevant havia de ser el natural, i per contra, al de Ripoll el so s’expandeix amb una consistència brillant. Ja voldrien altres sales creades més recentment com a auditoris disposar d’una qualitat acústica tan delicada.
Només per descobrir aquesta subtilesa encoberta del monestir ja val la pena desplaçar-se a escoltar qualsevol de les propostes del Festival de Música de Ripoll. I no només per això; el programa amaga algunes curiositats que fugen dels estereotips estiuencs més usuals, un detall higiènic i refrescant pel qual el de Ripoll mereixeria tenir una presència més decidida en el panorama festivaler del país.
El concert inaugural sol tenir lloc el cap de setmana en què se celebra l’aplec sardanista, una de les dates ineludibles del calendari del sector. És per això que té tot el sentit que els Amics de la Música de Ripoll es facin acompanyar en aquesta data per l’agrupació sardanista local, titular de l’organització de l’aplec i també una de les entitats sardanistes amb més sensibilitat musical.
El concert va ser a càrrec de la Cobla Sant Jordi, que va presentar una proposta en què disposava de la col·laboració de la soprano Laia Frigolé per desenvolupar un programa amb segments ben contrastants. Va obrir el concert la cobla amb obres de Serra i Garreta, un vessant de la literatura per a cobla que la formació barcelonina defensa com mai ningú no ho ha fet a la història. Si bé en La noia alegre que no sap plorar l’expressivitat dels solistes principals van dotar el discurs argumental d’una emotivitat commovedora extraordinàriament bella, en Frisança el detallisme en el dibuix de les línies de cant va arribar a un nivell eixordador de perfecció. La primera part va acabar amb una de les sardanes més desconegudes de Martínez Comín, Serenata d’estiu, i una Ventada de març de Saló, un parell de propostes que, malgrat l’exquisidesa del tractament, feien presagiar la influència de l’aplec que havia de tenir lloc aquell cap de setmana.
L’aniversari del naixement de Morera va tenir el seu espai específic a la segona part per mitjà de la sardana Serra amunt, segurament una de les sardanes més expressives i intimistes del seu catàleg, i les cançons L’oreneta i Abril, que Laia Frigolé va defensar amb atreviment i decisió. Justament la riquesa del so del monestir va provocar que la soprano hagués d’actuar amb micròfon, un complement que no va afavorir-la gaire ni per la qualitat tècnica del so que emetia ni pel fet que fos un micròfon de mà, cosa que va condicionar la seva expressivitat i li va donar un caràcter més propi d’altres menes d’escenari. Les propines també van homenatjar Morera, a través de la cançó Estel de matí i la sardana La santa espina.
