PALAU 100. Mahler Chamber Orchestra. Mitsuko Uchida, piano i direcció. Mozart: Concerts per a piano 19 i 20, Divertimento KV 137. PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE GENER DE 2016.
Per Xavier Chavarria
Palau 100 continua amb la formidable desfilada de músics i orquestres de gran categoria que aconsegueixen omplir el Palau i col·locar la ciutat a la primera divisió de la música internacional. La gira que fa la Mahler Chamber Orchestra amb la pianista Mitsuko Uchida es va aturar també a Barcelona en un concert deliciós i revelador.
Uchida, japonesa de naixement, austríaca d’adopció i londinenca de residència, concentra les millors bondats de les tradicions d’aquests tres mons, no només musicals sinó també de caràcter i esperit: una dona culta, sàvia i reflexiva, que ha traslladat tota una filosofia de vida a la manera d’encarar la música, de viure-la amb profunditat, naturalitat i senzillesa. Uchida sent la música com una oració, com una pregària, i en fa lectures meditades d’extrema delicadesa, confessions contingudes i discretes amb un gran respecte per la cal·ligrafia de la partitura (tocar Mozart amb un piano modern és, en aquest cas, una futilesa irrellevant), fugint de l’exhibició i els escarafalls. Uchida es troba especialment còmoda en el món mozartià, i en aquest concert va tocar i dirigir dos Concerts per a piano del geni de Salzburg, el 19 i el 20, escrits amb només dos mesos de diferència, però amb caràcters inquietantment antagònics. Vitalitat i dramatisme perfectament expressats mitjançant una pulsació cristal·lina i transparent, amb el punt just de pathos i amb un treball tècnic de gran precisió i pulcritud però alhora natural i amable: pocs músics toquen Mozart com ho fa ella, i sentir-la és tota una experiència.
Des del piano, i amb un gest més intuïtiu que no tècnic, més sincer que no eficaç, Uchida va proposar la seva lectura a una orquestra que la va comprendre i agombolar en tot moment, i que es va tornar a revelar com un instrument de luxe que, mai més ben dit, funciona sol. La Mahler Chamber Orchestra, una de les múltiples beatífiques herències que ens va deixar l’enyorat Claudio Abbado, és un instrument excel·lent format per una trentena llarga de músics joves de nacionalitats diverses i amb un funcionament peculiar, cooperatiu, en què totes les decisions i la línia musical es prenen per consens, de manera assembleària. No tenen director fix, hi manen els músics, i tot ho decideixen entre tots. És un experiment curiós i admirable, perquè funciona i els resultats són molt remarcables. I ens atreviríem a afirmar que aquest funcionament afecta i marca la manera de tocar i de sonar de l’orquestra: hi ha una actitud, una contundència i una decisió en tots els seus membres que difícilment trobem en orquestres de batuta o amb líder fix; aquests músics estan realment connectats, magnetitzats per mitjà d’una complicitat sorprenent. I el resultat és un instrument sòlid i precís, àgil però contundent, amb un so compacte i molt equilibrat. Uchida, més que dirigir-los, els mostrava com sent la música, i els músics de l’orquestra ho interpretaven de manera unànime. De fet, la sensació era que la pianista japonesa movia els braços i gesticulava, però si s’hagués quedat quieta i asseguda al piano, brodant aquell miracle que fa amb la música de Mozart, probablement l’orquestra hauria sonat igual. Igual de bé, de celestial i eloqüent. I aquesta autonomia la vam comprovar amb escreix en el Divertimento KV 137, l’anomenada Simfonia Salzburg, una obra lleugera i graciosa que va sonar nítida i impecable: Itamar Zorman, el concertino de l’orquestra donava l’alè, però la música sonava polida i vigorosa: grans dosis de talent al servei d’una idea clara de la música. Senzillament prodigiós.
El públic de Palau 100 va ovacionar Mitsuko Uchida amb una estimació especial, a la qual ella va respondre amb la humilitat de gest que la caracteritza i amb una propina sorprenent, molt en la seva línia: una miniatura minimalista i delicada, pertanyent a les Petites peces, op. 19 de Schönberg, com una mena d’“haiku” musical.
