Per Jordi Alomar
El març de 2014 publicàvem a l’edició impresa de la «Revista Musical Catalana» un extens reportatge sobre el paper dels festivals en el món de la música contemporània. Fèiem palès el fet que, en qualsevol sistema de l’art, el procés de distribució (l’única possibilitat de donar visibilitat i publicitat del que es crea) és indispensable. Sense això, difícilment l’artista podrà demostrar de ser-ho i fins i tot assolir cap tipus de projecció o rellevància professional.
El procés de distribució és, doncs, un factor determinant no només perquè el procés creatiu arribi al públic (de bracet d’uns intèrprets i d’uns equipaments que ho permetran), sinó també per a la caracterització i configuració final d’allò que pot ser distribuït (o en el cas dels festivals, programat). Tot aquell repertori que presenti unes característiques que s’escapen del marc convencional que pot assimilar el circuit de distribució, o bé es queda al marge (i per tant resta desconegut i menystingut) o bé configura altres circuits de distribució.
Amb els anys, el món de la música anomenada contemporània s’ha anat configurant com un espai singular de convencions compartides pel que fa al tipus de repertori programat (habitualment de petit format i de considerable dificultat tècnica, hereu de la tradició “de conservatori”) i pel tipus de ritual públic conformat (un públic normalment de connaisseurs, més o menys vinculat al sector i coneixedors dels codis relativament esotèrics que basteixen el fet social d’un concert d’aquest ordre). Tot un seguit d’institucions s’han configurat a la seva empara (ensembles, centres de difusió i recerca, premis, editorials…) i, de totes elles, són els festivals els que assumeixen el rol més actiu i dinàmic com a plataformes de difusió, creació i projecció de carreres. Diem actius i dinàmics perquè en els festivals, la intensitat i el compromís amb el temps i l’entorn en què operen són factors constitutius i essencials del seu funcionament. En el moment en què un d’aquests festivals s’anquilosa, tindrà els dies comptats i aviat serà rellevat per algun altre que en prengui el relleu amb una proclama intensa i fins i tot militant d’un ventall de convencions i prioritats aparentment nou.
Des del seu naixement el 2012 com a plataforma jove i horitzontal de presentació i promoció de les músiques de recerca i creació interdisciplinària a Barcelona, el festival Mixtur ha crescut de manera exponencial (de fet, la imatge promocional del seu programa i cartell denota sense complexos aquesta explosió). Que un festival d’aquest perfil agomboli més d’una vintena d’entitats col·laboradores i rebi el suport directe de set institucions públiques (dues d’internacionals) és un símptoma inequívoc de la pertinència de la proposta i de l’acarnissada dedicació dels seus directors artístics, Oliver Rappoport i Oriol Saladrigues, amb tot l’equip que ho fa possible.
Mixtur s’ha configurat com un catalitzador multinivell amb un ampli espectre d’activitats més enllà dels concerts (des de tallers d’improvisació i composició fins a taules rodones i convocatòries de propostes multiformes), de manera que el que n’és definitori no és una línia directorial clara, sinó la voluntat de mostrar, de manera expansiva, l’estat de la qüestió de la creació musical novella en el circuit internacional. I és precisament l’absència d’un espai o proposta similar a Catalunya el que n’ha garantit el reeiximent, i que de cop converteix Barcelona en un punt per tenir en compte en el circuit europeu de la música contemporània. El format del festival ha estat un estímul per a l’atracció de joves compositors i intèrprets que, bé a través del programa de convocatòries o bé com a participants dels tallers o de la programació, convertiren la Fabra i Coats i els espais col·laboradors en un formiguer d’integrants o simpatitzants del sector. Un festival, doncs, que amb molta lògica i seguint models internacionals de llarga trajectòria potser es perfila més com a fira activadora del sector que no pas com a proposta adreçada a un públic transversal.
És impossible fer una crònica detallada de cada una de les vint-i-una propostes programades al festival (que per cert fou possible seguir en viu pràcticament tot en streaming), però sí que podem presentar un relat d’una tria significativa.
La jornada inaugural, el 21 d’abril, fou potser un inici tebi en comparació amb la resta de jornades. El concert inaugural a càrrec del parisenc Ensemble Diagonal fou més aviat discret: si bé la qualitat de les interpretacions fou més que notable, la poca coherència d’un programa centrat exclusivament en les obres individualment –i no en l’experiència de l’escolta del concert o en el programa com un tot– amb l’afegitó d’uns inacabables canvis de disposició i de comprovacions tècniques sobre l’escenari van fer que les poques obres amb possibilitat de relluir no reeixissin. Interpretacions com la lectura excel·lent de Come vengono prodotti gli incantesimi? de Salvatore Sciarrino van quedar malauradament malmeses per aquests factors. Aquesta impressió del concert inaugural vaticinà quelcom que seria habitual al llarg del festival: la insistència en un format de concert escadusser que poc servei fa a moltes de les propostes que s’hi programen.
Prou diferent fou la sessió que s’esdevingué a continuació: amb el nexe comú de la creació transdisciplinària, un seguit de propostes d’electrònica amb videocreació i dansa mostrà un ventall de possibilitats creatives força independents del circuit convencional. Rewrite del compositor Roger Costa i el coreògraf Albert Quesada, projecte encarregat per Mixtur en col·laboració amb el festival Insitu, juntament amb Speech 2 de Francesc Martí Pérez foren les propostes més significatives. Potser hauria valgut la pena engegar el festival amb aquest concert, atès que a parer nostre fou potser el que més justícia féu al subtítol del festival (músiques de recerca i creació interdisciplinària) i que possiblement era més accessible per a un públic neòfit que no pas la presentació de l’Ensemble Diagonal.
L’últim concert de la jornada, una sessió d’electroacústica pura, confrontà en forma de dos encàrrecs un diàleg interessant entre dues generacions d’usuaris de la tecnologia sonora: d’una banda, Anna Bofill, pionera en l’àmbit de la composició electroacústica al nostre país, juntament amb el jove compositor argentí Ezequiel Esquenazi. La durada justa del concert i l’adequació a l’espai i a l’entorn generat per Mixtur féu que de nou aquesta audició fos una experiència valuosa.
La jornada de divendres 22 engegà amb una de les dues taules rodones organitzades pel festival, que com ja és tradicional en la seva graella confronta diversos agents entorn de temes que generen certa controvèrsia (si l’any passat foren l’edició musical i la relació entre música contemporània i art sonor, aquest l’any el focus s’ha centrat en l’òpera de nova creació i el finançament públic de la cultura). El debat sobre l’òpera contemporània, que comptà amb participants bregats en la primera divisió del sector, com el compositor Mauricio Sotelo, Christina Scheppelmann (directora del Gran Teatre del Liceu) o Martín Bauer (director de Colón Contemporáneo al Teatro Colón de Buenos Aires), entre d’altres, palesà la vigència d’un canvi de paradigma pel que fa a la concepció de l’òpera en les noves generacions de compositors: si bé durant gran part del segle XX la composició d’òpera fou “desterrada” de les opcions compositives d’una facció significativa de creadors que hi veien l’encarnació d’un estigma burgès i decadent del qual calia desprendre’s, avui dia aquest rebuig ha perdut vigència i la composició d’una òpera ha passat a ser gairebé condició de possibilitat per a la carrera d’un incipient compositor. Cal dir que, com és habitual en aquestes reunions, no s’arribà a cap conclusió significativa (més enllà dels llocs comuns de la falta de finançament i el problema del públic) i cada un aportà la seva llum i experiència particulars en l’àmbit tractat.
Vam poder assistir al concert en què la jove acordionista de la Catalunya del Nord Fanny Vicens presentà un retrat viu de les possibilitats de composició per al seu versàtil instrument. Dir “versàtil” no és gratuït: Vicens manipula un acordió completament transformat per generar tot tipus de microtons en la totalitat dels seus registres, la qual cosa possibilita un ventall de combinacions i textures inusitat i que li garantirà una brillant trajectòria d’exploració i innovació en el camp de les noves músiques. Prova d’això és el fet que sigui convidada arreu d’Europa amb ensembles com l’Intercontemporain, Modern, 2e2m, etc. Del seu recital, de nou amb la durada justa, les obres del brasiler Januibe Tejera i especialment la del català Carlos de Castellarnau (Natura morta, per a acordió i electrònica) foren propostes especialment assolides.
Igualment ressenyable fou el concert que l’endemà oferí Sabrina Ma, jove percussionista sinoalemanya, que amb una sòlida trajectòria internacional presentà un dels programes (i concisos pel que fa a durada) més clàssics de tot el festival, tot revisitant tres clàssics del repertori per a percussió com són Bone alphabet de Brian Ferneyhough, Rebonds de Iannis Xenakis i Ombre de Vinko Glokobar. Aquest format (concert breu però intens a càrrec d’un solista) fou el que emprà igualment el violista Alfonso Noriega el dimecres següent per presentar una obra canònica del repertori com la sonata An den Gesang eines Engels de Bern Alois Zimmermann en confrontació amb dos projectes de nova creació. Creiem que el format sintètic i abreujat d’aquestes propostes s’adiu perfectament amb l’esperit de Mixtur, amb la densitat de les jornades veritablement maratonianes que es programen i amb l’ocasió que brinda al seu públic majoritari –joves aprenents de l’ofici de la composició o de la interpretació de les músiques d’avançada– de conèixer de prop les possibilitats d’un sol instrument.
Una de les claus fonamentals de l’èxit de Mixtur és l’optimització combinatòria amb grans institucions de la ciutat per tal de sincronitzar programacions i col·laborar-hi. És el cas dels concerts de l’Ensemble Intercontemporain i de l’Ensemble Recherche (ja ressenyats en aquesta Revista), que, amb dues propostes ben distintes, en tres dies de diferència visitaren el Palau de la Música i L’Auditori, respectivament, i ajudaren a fer de Mixtur un condensador de conjunts internacionals de primera magnitud (també foren convidats per Mixtur els francesos Regards, els catalans BCN216, els alemanys Manufaktur i els grecs Dissonart), densitat que malauradament es dissol durant la resta de calendari.
És significatiu assenyalar que el festival presentava un cap de setmana de cloenda amb dues propostes, al marge dels conjunts internacionals esmentats, del tot heterodoxes. D’una banda, la presentació de la feina feta per Alvin Currain (tota una institució en el món de l’experimentació lliure) amb els alumnes del taller d’improvisació el matí del 30 d’abril a l’Espai Erre, centre de creació i recerca coreogràfica en un entorn postindustrial del Poblenou, resultà en una de les experiències més fresques i renovadores del festival. Iniciant una dinàmica d’improvisació lliure sense pretensions, la feina prèvia de reconfort i compartició de l’ecosistema sonor possibilità la confiança i l’espai necessaris per a una exploració dilatada i deliciosa de tot un espectre de gestos i textures sonores treballat sense constriccions. La presència d’Alvin Currain continuava amb una jam session experimental nocturna oberta amb dos veterans de l’escena: Agustí Fernández i Ivo Sans. Si hem d’acceptar el terme experimental, val a dir que hem d’estar disposats a veure com un experiment pot no reeixir o relluir, que és el que finalment succeí amb aquesta trobada. Potser el capficament de cada un dels solistes, el cansament o la dispersió de músics i audiència després d’una jornada força carregada foren factors que malmeteren una trobada que, potser per excés d’expectatives, finalment no s’aconseguí.
L’última estació de Mixtur fou a la Fundació Tàpies, programada en una hora relativament intempestiva (les quatre de la tarda d’un diumenge), tot anunciant una proposta que esdevingué un tour de force per als assistents: Voices and piano de Peter Ablinger, amb els pianistes Lluïsa Espigolé i Daniel Buendía, integrants de l’ensemble Drama!
Voices and piano és un cicle d’obres extens i en procés de composició constant per a piano i veu enregistrada. En aquest cas, cada una de les veus enregistrades pertany a un personatge públic diferent, de les quals, des del piano, s’elabora un “retrat” fidel i simultani que ressalta, suggereix o destaca, sempre des d’un mateix principi i material compositiu, les qualitats particulars de cada veu. Des de les veus de Borges fins a Feldman, passant per una peça específicament creada per a l’ocasió a partir de la veu d’Antoni Tàpies, la proposta d’Ablinger posà a prova la paciència i resistència a l’escolta complaent d’una audiència inquieta i neguitosa. Fou significatiu veure des de l’escolta els canvis en la distància generada entre el material provinent del piano i la veu, en funció del grau de comprensibilitat, per part de l’oient, de la llengua en què parla cada veu. És des d’aquesta dimensió potser on rau la riquesa i la vitalitat d’una proposta difícil i ambiciosa en tots els sentits.
En definitiva, l’èxit de Mixtur és palès per la qualitat i dimensions de les propostes presentades i per l’entusiasta seguiment de públic fidel que aconsegueix aplegar. Haurem de veure de quina manera assumeix el repte de consolidar-se: si des d’optar per ampliar la varietat de la base social de la seva audiència o si des de centralitzar encara més altres dimensions de l’activitat professional de les músiques de recerca mancades de plataformes de visibilitat equiparables. En tot cas, el gran desafiament raurà en com articular, afermar i mantenir la viabilitat d’una escomesa que s’explica més per la implicació total del seu equip promotor més que no pas per la prodigalitat institucional.
