L’orgue, es diu sovint, és “el rei dels instruments”. Aquesta afirmació, segons l’organista i musicòleg ripollès Modest Moreno, seria d’una gran tosquedat interpretar-la en un sentit quantitatiu, és a dir, com si s’estigués al·ludint a la grossària o a la potència acústica; si és el “rei”, és per una raó no reductible a les proporcions materials: “Per la polifonia i la pluricoralitat que permet. L’orgue és l’instrument polifònic per antonomàsia”, recorda moltes vegades Moreno en el seu magisteri oral. S’ajusta particularment a la seva manera d’entendre la interpretació de l’orgue de Gabriel Blancafort del Reial Monestir de Santa Maria de Ripoll, del qual és organista des del 1978. Aquest instrument és petit pel que fa a la grandària, però pel que fa a la bona qualitat del so i dels timbres, Moreno no es cansa de repetir que és “un orgue notable”. Actualment està en procés de restauració al taller Blancafort Orgueners de Montserrat; l’impulsor principal d’aquesta remodelació ha estat el propi Modest Moreno.
Aquesta concepció de l’orgue com un instrument, per sobre de tot, polifònic i pluricoral, deixa entreveure una visió poètica de la interpretació musical: no es tracta de virtuosisme, d’atletisme musical, d’exhibicionisme tècnic; el músic no ha de suscitar en l’auditori una impressió anàloga a la que produeix el faquir que camina sobre les brases o quan es menja una bola de billar. No es tracta de fer una cosa que “costa molt”. La dificultat tècnica no afegeix res al valor musical d’una interpretació; com la dificultat d’una acció, per si sola, no fa que aquesta sigui moralment més bona. Fer música té a veure amb una altra cosa: amb l’“escolta”.
Els amics de Modest Moreno –el seu magisteri és indestriable de la seva amistat– sovint l’hem sentit explicar en què consisteix la música parafrasejant l’inici de la Regla de sant Benet de Núrsia: “Ausculta, o fili, praecepta magistri, et inclina aurem cordis tui” (Escolta, oh fill, els preceptes del mestre, i inclina l’orella del teu cor). El mestre, en aquest cas, és Antonio de Cabezón, Pablo Bruna, Narcís Casanoves, Johann Sebastian Bach.
Per escoltar cal ser humil i pacient: cal perseguir per damunt de tot, no el lluïment de l’intèrpret, sinó la manifestació nítida i transparent de la veritat de l’obra, que en el cas de l’orgue està íntimament connectada amb la polifonia i la pluricoralitat. Ser poeta, en l’àmbit de la interpretació, és fer-se transparent per tal que brilli la contextura íntima de la peça, el diàleg que entreteixeixen les veus. Així ho explica el sevillà Francisco Correa de Arauxo (1584-1654) en un cèlebre fragment de la seva Facultad orgànica, que el professor Moreno sol portar a col·lació: “[l’autèntic mestre en la interpretació és el qui és capaç de fer sentir] cómo entró el paso [o sigui, el tema] la primera voz, de qué modo la segunda respecto de la primera; cómo la tercera respecto de la segunda, y la cuarta respecto de la tercera. Y después de haberlo acabado la primera, cómo acompañó ésta a la segunda, en la fuerza de su paso; y la primera y la segunda, cómo acompañaron a la tercera, y estas tres cómo acompañaron a la cuarta. Y después de ver a todas cuatro acabando su tema, advierte cómo se divierten imitando algún pasaje de glosa o jugueteando sin imitación o discurriendo de mil modos posibles”.
I aleshores, quan l’intèrpret es fa transparent per tal que resplendeixi la riquesa retòrica continguda en l’obra, es realitza, per una paradoxa misteriosa, la projecció de la pròpia personalitat de l’intèrpret sobre la peça, la infusió de la seva vida personal sobre la configuració sonora ideada pel compositor. Com més transparent es fa l’intèrpret, més personal esdevé la interpretació. L’activitat musicològica assíduament cultivada per Modest Moreno (de la qual donen testimoni diverses publicacions, entre les quals cal destacar el seu volum Sobre música, publicat per l’Ajuntament de Ripoll) no pot deslligar-se de la seva labor interpretativa; l’expressivitat que el situa com un dels especialistes en música ibèrica amb més personalitat del panorama organístic internacional no posseiria la càrrega de veritat que posseeix, si no estigués unida a una activitat d’aprofundiment musicològic, d’escolta, de pregària.
Lamentablement, el nostre temps –i, quan parlo d’això, em refereixo al temps de Tik-Tok, Instagram o l’Isla de las tentaciones– es deixa seduir pels focs d’encenalls. Els atletes musicals estan força més cotitzats que els poetes. Amb disset discos gravats sobre les espatlles i tenint-ne un de doble en preparació –recentment ha presentat el seu darrer treball, Estan per orgues II–, amb més de quatre-cents concerts per la península, França, Itàlia, Alemanya o Rússia –on, per cert, va ser presentat com “el millor organista d’Espanya”–, avui Modest Moreno i Morera està pràcticament desaparegut del panorama concertístic de casa nostra (ho repeteixo, de casa nostra, perquè en altres punts de la península segueix tocant amb regularitat). Com deia Oscar Wilde: et poden perdonar qualsevol cosa, excepte el talent.
Imatge destacada: (c) Sergi Escribano.
