SCHUBERTIADA A VILABERTRAN. Mojca Erdmann, soprano. Gerold Huber, piano. Lieds de Strauss, Mozart, Schubert, Schumann, Rihm, i Mendelssohn. CANÒNICA DE VILABERTRAN, 25 D’AGOST DE 2018.
No és corrent que un recital de lied se centri en un programa molt intel·ligentment ideat que, per tant, obeeixi a un criteri preestablert; que aquest criteri tingui interès i, per tant, sigui enriquidor, i que al mateix temps comporti risc…, i, si se’ns permet, que el programa de mà l’analitzi eficaçment i pedagògicament.
Aquesta feliç confluència es va produir en el que va protagonitzar la soprano alemanya Mojca Erdmann, ja coneguda a Vilabertran. Va ser un recital centrat en un recorregut suggeridor en el qual dos grans referents del romanticisme –flor-mort– establien un diàleg enormement suggestiu, ric en referents estètics, tant literaris com musicals. La idea, el que podríem anomenar guió intel·lectual, esdevenia fil conductor d’un recorregut en el qual, detall significatiu, tres poemes van repetir-se en partitures de compositors, Richard Strauss i Wolfgang Rhim, d’estètiques diferents, i en el qual aquest guió comportava alhora alternances com Mozart-Strauss-Schubert a l’inici amb un lied cadascun o com acabar el concert amb un lied de complicadíssima interpretació, a cappella, d’un altre compositor, com Aribert Reimann, (1936), com Rihm (1952) contemporani, encara que en els dos casos adscrits a estètiques no exactament avantguardistes –referència Segona Escola de Viena–, però de cap manera convencionalment romàntiques.
En tot cas que quedi clar que el guió va acceptar sense ruptura la presència de bellíssims, i en algun cas fins i tot conegudíssims –Auf Flügeln des Gesanges (En les ales del cant)– lieds de Mendessohn i també de Schumann i Schubert.
Aquest contingut tan rupturista és obvi que no lliga idealment en una manifestació festiva, com per identificació filològica és un festival, i més d’estiu. Això imposava un esforç de la intèrpret, d’integració del públic en el seu compromès desideràtum; un esforç fill ensems del risc de la proposta. El problema fonamental del risc és el –risc– de no poder ser dominat, i, per tant, de caure en el fracàs. No va ser així, ja que la soprano alemanya va anar imposant un crescendo de comunicació progressivament més intens en unes versions molt viscudes, molt caminant cap a l’objectiu final del seu discurs. En aquest sentit, la seva actuació va ser més que brillant –que també ho va ser i molt especialment en Schubert i Schumann, quan l’estètica romàntica convencional hi ajudava– i meritòria; pròpia d’una artista que cerca més l’autenticitat, el rigor i l’exigència que l’épater insubstancial. Segurament això a costa de perdre alguns Bravos! que amb més o menys convicció moltes vegades es prodiguen més generosament a menys mèrits.
Aquest programa, tan poc de fórmula, tan particular, exigia un pianisme acompanyant molt implicat, molt al marge de l’estricte bon ofici; molt amatent a unes dificultats especials. Gerold Huber va ser aquest pianista que demanava el compromís; ho va ser amb discreció, amb un protagonisme just i alhora explícit en tot moment; a vegades resulta reconfortant gaudir també d’aquest art, aparentment secundari, quan és possible com va ser en aquest cas.
