56 FESTIVAL DE JAZZ DE BARCELONA. Pat Metheny. Obres i arranjaments propis. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE NOVEMBRE DE 2024.
Emmarcada en la darrera edició del Festival de Jazz, la visita del llegendari guitarrista Pat Metheny al Palau de la Música és un dels capítols finals de la seva incursió europea en solitari per més de deu països. El de Missouri es va mostrar més comunicatiu que mai i va agrair al nombrós públic l’altíssima assistència en un format de concert proper a la masterclass, en què van ser habituals les xerrades entre bloc i bloc i els canvis d’instrument. En un dels seus destacats discursos, Metheny va parlar –a propòsit dels seus antecedents familiars trompetistes– de “com de diversa és la idea de guitarra, en el sentit que, per a alguns, el primer que els vindria al cap podria ser Metallica, i per a altres, Jimmy Hendrix…”, tot destacant l’enorme ventall de possibilitats que engloben les sis cordes.
Si el concert ofert per Metheny es pogués resumir en un concepte, aquest seria: diversitat. Com de diversa pot ser la música que ofereix un músic amb la seva guitarra? Aquest podria ser el punt de partida de la interessant proposta que va oferir Metheny, al cim ja d’una carrera de més de quaranta anys i gairebé el mateix nombre d’àlbums; creador i cercador inesgotable de noves formes de fer música “mantenint una estètica comuna”, en paraules seves, i en tot cas molt més que un virtuós de jazz.
Va començar el recital amb el Solo acoustic medley de cinc peces, amb la calidesa de les cordes de niló. Després d’un simpàtic primer discurs, va visitar les seves arrels amb temes de Beyond the Missouri sky amb una il·luminació blavosa, on va destacar Waltz for Ruth i l’adaptació de Cinema Paradiso, en una primera part amb regust d’homenatge a Charlie Haden, coautor d’aquest àlbum en duet del 1997. Va quedar patent com de prima és la línia que separa la tècnica de guitarra clàssica i alhora, com ho és de diferent d’aquesta altra vessant jazzística, més intimista, tot amb un Metheny en plenes facultats per resseguir la línia melòdica i la de baix simultàniament amb perfecta claredat.
El bloc següent va estar caracteritzat per un registre més metàl·lic, amb una altra guitarra electroacústica, amb la qual va interpretar Song for the boys, batent (rasgant) les cordes amb una gran articulació. Després va sorprendre l’audiència amb un episodi de música alternativa, segurament extret o inspirat a partir del seu polèmic àlbum Zero tolerance for silence. Aquesta extravagància dissonant sorprèn i pot ser entesa com un contrast forçat i una exploració lleugera cap a un tipus de llenguatge menys convencional, però al Palau, amb un públic rendit a l’americà, la interpretació va aixecar una gran ovació tot i fregar un cert llindar de decibels.
Després va ser el torn de la peculiar guitarra Pikasso, de quaranta-dues cordes i diversos ponts i mànecs, amb la qual va interpretar una versió d’Into the dream. Va passar a la guitarra baríton, de registre més greu, amb què va interpretar alguns estàndards, com ara The girl from Ipanema i, seguidament i entre d’altres, la coneguda MoonDial del seu disc homònim, sense perdre el bon humor i traient el seu carisma més proper en un altre discurs.
Després d’un parell de temes de l’àlbum Dream box –I fall in love too easily i Manha de Carnaval–, va venir una secció improvisada, amb cert regust de jam session de blues fent ús del pedal de loop i també d’un de més curiós, que feia funció de sustain, tot allargant certes notes agudes de la guitarra amplificada. Però sens dubte una de les sorpreses de la nit va ser la secció Orchestrion, projecte del 2009, basat en un peculiar sistema d’autòmats robòtics que toquen diversos instruments, com la bateria, la marimba, i que fins i tot imiten el que toca Metheny en temps real. En aquest punt climàtic, el recital en solitari ja va esdevenir un espectacular concert de jazz, en què Metheny va alternar diverses guitarres i fins i tot va mostrar certs dots de baixista en aquest al·lucinant passatge. No va faltar-hi el solo amb la famosa guitarra G-808 marró, que va recordar la seva època daurada dels vuitanta, amb Lyle Mays i Steve Rodby.
Ja en to de comiat, va interpretar Sueño con México de manera molt inspirada i poc després el seu arranjament d’And I love her dels Beatles, novament amb gran destresa en la tècnica “clàssica”, i es tancava així una altra vetllada memorable del guitarrista més divers i creatiu del jazz.
