FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Sondra Radvanovsky, soprano. Eva-Maria Westbroek, soprano. Marcelo Álvarez, tenor. Carlos Álvarez, baríton. Ambrogio Maestri, baríton. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Dir. musical: Daniele Rustioni. Presentador: Àngel Llàcer. Concepte escènic: Albert Estany. AUDITORI PARC DEL CASTELL. 15 DE JULIOL DE 2016.
Per Mercedes Conde Pons
Ambient de festa, olor d’estiu, sensació de prevacances i un espai decorat de revetlla foren els al·licients que adornaren la nit de divendres passat l’Auditori del Parc del Castell de Peralada en la cita que servia de festa de celebració dels 30 anys de Festival Castell de Peralada. La mare del projecte, la Sra. Carme Mateu, no faltava a la cita; una celebració que era també un agraïment unànime a la seva vocació de servei a la música, i molt especialment a la música clàssica i la lírica, amb què va dissenyar aquest festival que és, sens dubte, una de les fites més emblemàtiques de l’estiu.
Per a l’ocasió, l’equip del Festival va idear un espectacle al voltant d’una gala operística en la qual van comparèixer cinc grans veus vinculades els darrers anys al Festival. La representació espanyola venia de la veu de Carlos Álvarez, a qui s’afegí un altre baríton estimat del Festival, Ambrogio Maestri, el tenor argentí Marcelo Álvarez i dues grans sopranos, l’alemanya Eva-Maria Westbroek i la nord-americana Sondra Radvanovsky, estrella del Met.
Gala amb molts quirats que, en el seu afany per fer quelcom diferent de l’habitual, va incórrer en un horror vacui visual que en ocasions entorpia l’objectiu principal de la vetllada: la música.
Una sèrie de vídeos, altrament molt ben concebuts per Nov25Studio i Proscenium van anar apareixent al llarg de les parts instrumentals del concert, tot recordant les grans figures i les propostes artístiques que han passat durant aquests 30 anys pel Festival Castell de Peralada. Llàstima, però, que els vídeos –a banda d’incórrer alguns en un vessant propagandístic– distraguessin excessivament l’atenció, mentre l’OBC i un jove i lliuradíssim –potser massa i tot– Daniele Rustioni lluitaven per captar l’atenció del públic amb unes intervencions remarcadament lloables. Potser uns breus cartellets que esclarissin el qui és qui de cada fotograma haurien ajudat a facilitar el visionat sense distreure el públic en pensaments intentant identificar cada artista. I potser, fins i tot, no haurien calgut tants vídeos compiladors…
Al marge d’això, la gala començà amb un ritme estrany, vinculat a la proposta visual, però també a l’aparició esporàdica, talment com en Puck d’El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare, de l’actor Àngel Llàcer, tot recitant versos –uns quants de l’obra teatral–, però sense que això no fos descobert fins al final de la gala. Així, el seu discurs fou difícil d’entendre fins que, un cop arribada la conclusió, s’esclarí l’objectiu. Hi faltava ritme, sí, com també un equilibri en el programa. El més lloable de la primera part fou el duo dels dos barítons, Carlos Álvarez i Ambrogio Maestri, com a maestro Ford i Sir John Falstaff de la darrera òpera de Verdi. Però l’absència de subtítols de ben segur va fer perdre a molts el fil còmic de l’escena. Álvarez havia trencat el foc amb l’ària “Sois immobile” de l’òpera Guillem Tell de Rossini, tot demostrant l’estat de forma vocal impressionat que presenta, i que en fa desitjar molta més presència a casa nostra. Tant Marcelo Álvarez cantant l’ària de Le Cid de Massenet com Eva-Maria Westbroek interpretant “Pace, pace mio Dio” de La forza del destino de Verdi sortiren freds per defensar dues àries compromeses, i el descans arribà amb un cert alè d’estranyesa.
La segona part fou ben bé una altra cosa. Hi contribuí l’estat d’immersió del públic en la dinàmica del concert, com també –i sobretot– l’excepcional duet entre el Conte di Luna i Leonora d’Il trovatore de Verdi amb què Sondra Radvanovsky i Carlos Álvarez despentinaren el públic amb unes veus arrasadores. Radvanovsky es ficà el públic a la butxaca amb una interpretació plenament implicada en un repertori que domina a la perfecció. La seva veu flueix homogènia en tots els registres amb una naturalitat en l’emissió que fa les delícies dels oients. Només per escoltar aquest duet i el posterior “Vissi d’arte” de la Tosca de Puccini que va interpretar tot seguit, el concert ja valia la pena. El va seguir l’Intermezzo de la Manon Lescaut de Puccini que van acompanyar unes imatges d’algunes de les actuacions de ballet més destacades del Festival, una altra de les apostes de Peralada des dels seus inicis. A banda del bon estat de forma en què es va poder sentir l’OBC –malgrat presentar-se en un format amb força suplents–, cal destacar l’adequació de les projeccions a la intensitat de la música, que van saber copsar el clímax amb l’especial plasticitat de les imatges de ballet.
La coda final la van oferir Ambrogio Maestri interpretant “Nemico della patria” d’Andrea Chénier –¿un gest de complicitat amb els que es van quedar amb les ganes de veure’l fer aquest paper a Peralada fa poques temporades?– i el binomi format per Marcelo Álvarez i Eva-Maria Westbroek, els quals van posar totes les forces i el seu bon fer en el duet final de l’òpera de Giordano, en una interpretació molt còmplice i emotiva.
Encara va haver-hi una tercera part, la dels bisos, en què hi va tenir cabuda la sarsuela. Carlos Álvarez va interpretar amb gran estil “Ya mis horas felices” de La del soto del parral de Soutullo i Vert, i Marcelo Álvarez va oferir una versió molt apassionada de “No puede ser” de La tabernera del puerto de Pablo Sorozábal. Va completar el reguitzell de propines Ambrogio Maestri, novament amb el paper que tant l’identifica, el de Falstaff, tot cantant l’ària “L’onore”; Eva-Maria Westbroek cantant “Ebben? ne andró lontana” de La Wally de Catalani, i Sondra Radvanovsky, de qui s’esperava una altra ària operística, però que va sorprendre amb una festiva interpretació de la cançó “I could have dance all night” del musical My fair lady de Frederick Loewe. El bis –no per obvi menys atractiu– del brindis de La Traviata va coronar una celebració que esperem que no quedi en el record només com el somni d’una nit d’estiu, sinó com a testimoni d’una realitat que ha de perdurar –esperem-ho–, com a mínim trenta anys més.
