48è VOLL-DAMM FESTIVAL INTERNACIONAL DE JAZZ DE BARCELONA. Christian Scott Sextet. CONSERVATORI DEL LICEU. 27 DE NOVEMBRE DE 2016.
Per Albert Suñé
El trompetista Christian Scott tornà a Barcelona, ara com a líder del seu propi grup. Scott, que es fa dir aTunde Adjuah, ja que segons afirma és descendent d’esclaus, presentava el disc Stretch music.
El seu principal referent és un oncle, el saxo alt i soprano Donald Harrison, que fa deu anys el va fer entrar en el món jazzístic. Un món que l’ha vist al costat de McCoy Tyner, Prince i Marcus Miller, entre d’altres. Però des de fa un temps s’ha decidit per liderar el seu propi combo. A la recerca, segons va dir, d’una música –composta per ell mateix– que parli de l’avortament, del racisme, de la violència policial o de les emissions de CO2. Per tant, és un home compromès.
Però al Conservatori del Liceu aquesta música no aixecà el vol. Especialment per una sèrie de repeticions tonals que, excepte alguns moments, sonà sempre igual. Però també hi contribuí el soroll enorme que produí el bateria, entestat, a més, a construir aquest suport gairebé sempre de la mateixa manera, amb el mateix tipus de redoblaments d’unes pells a les altres.
No fou, per tant, una música que s’enlairés. Perquè hi hagué molt soroll però poques nous. I perquè la barreja de ritmes i sensacions que Scott vol fer arribar, se li giren en contra a causa d’una feblesa conceptual força elevada. Féu la sensació que –a part la música que oferí–, les seves trompetes recargolades, la seva pròpia vestimenta, i els seus discursos –va xerrar molta estona explicant la seva vida i miracles i també la de la gent del seu combo– l’havien de catapultar als altars. Però amb això no n’hi ha prou. Ni de bon tros.
La llàstima és que els músics del grup són excel·lents. En un altre context haurien pogut aportar molt més del que ho van fer. Christian Scott és un trompeta que demostrà un fraseig poderós i un bon so. Però abusà dels espinguets i de les frases molt curtes. La flautista Elena Pinderhugues oferí un magnífic so i frasejà de manera plenament convincent, tal com també féu el saxo alt Logan Richardson.
El gran contrast en el grup el donà el pianista, Lawrence Fields, molt líric, mentre que el contrabaix, Max Mucha, no desentonava gens. Però tot quedava força ofegat per un bateria, Corey Fonville, del qual no dubtem que se sap l’ofici. Però en l’univers en què es trobava el combo –i se suposa que d’acord amb el seu líder– va matxucar de manera gairebé gratuïta.
