TEMPORADA OBC. Leticia Moreno, violí. Dir.: Andrew Gourlay. Casablancas: The Dark Backward of Time. Mendelssohn: Concert per a violí i orquestra. Saint-Saëns: Introducció i rondó capriccioso per a violí i orquestra. Respighi: Pini di Roma. L’AUDITORI. 11 D’OCTUBRE DE 2013.
Per Lluís Trullén
Un programa amb obres de l’atractiu del Concert per a violí de Mendelssohn o els Pins de Roma de Respighi no van resultar suficients i L’Auditori va presentar divendres passat una de les entrades més fluixes que recordem en les temporades de l’OBC. Aquest fet que podria atribuir-se a una suma de factors (des del moment econòmic actual fins a la festivitat del dissabte, dia 12 d’octubre, entre d’altres) va ser inversament proporcional a un concert d’una categoria interpretativa inqüestionable.
El programa s’obria amb The Dark Backward of Time de Benet Casablancas. Prèviament a la interpretació, el mateix compositor, acompanyat de micròfon i amb els exemples musicals que oferia l’orquestra, va anar explicant al públic detalls tècnics i aspectes formals de la composició. La inspiració amb l’enigmàtica frase de l’obra La tempesta de Shakespeare, font per a aquesta composició escrita l’any 2005, o els detalls referents a l’orquestració serviren per escurçar més la distància que pot existir entre el públic i la música contemporània. Una iniciativa brillant –que per cert el diumenge es va haver de suspendre arran d’uns problemes tècnics en l’enllumenat de la sala que van demorar l’inici del concert–, preàmbul d’una interpretació intensa. Aquesta obra, d’una construcció acurada, tant melòdicament com formal, emmarca un passatge central extàtic i profundament reflexiu mitjançant dos blocs de fort impuls dramàtic. La inspiració melòdica, les textures harmòniques, la cohesió del discurs, van ser traçats per una orquestra que sota la batuta d’Andrew Gourlay manifestava tant els aspectes delicats com les tensions sonores d’una obra de bellíssima factura i que denota el gran ofici de Casablancas.
El jove director nascut a Jamaica Andrew Gourlay, guanyador del Concurs de Directors de Cadaqués l’any 2010 desenvolupa la seva tasca principalment amb orquestres del Regne Unit. El gust pels detalls, l’atenció pels aspectes sonors –exemplificats en la interpretació dels Pins de Roma de Respighi distribuint per la sala diferents instrumentistes de metall i creant així atractius efectes acústics–, i una innegable capacitat tècnica i de bon gust musical denotaven que érem davant d’una de les figures emergents de la direcció actual. I aquesta joventut era igualment compartida per la violinista Leticia Moreno, una intèrpret que per la seva trajectòria, els reconeixements internacionals i èxits per tot el món ja és una de les realitats del panorama concertístic internacional.
La violinista madrilenya viu un moment interpretatiu esplèndid –ha estat nomenada artista de l’ECHO Rising Star per l’European Concert Hall Organisation– i amb un violí Nicolo Gagliano de 1762 –abans havia tocat amb un Guarnieri– ho va constatar amb les interpretacions ofertes del Concert de Mendelssohn i de la Introducció i rondó capriccioso de Saint-Saëns. Romanticisme en estat pur, lirisme, tècnica, virtuosisme; tots aquests aspectes emanaven de la interpretació del Concert de Mendelssohn, en què la violinista, lluny d’oferir-nos-en una versió excessivament lluminosa, va recalar en la multitud de detalls i refinaments que se succeeixen en la partitura. Una versió que denotava una plenitud de maduresa musical i que ja a la segona part va ser refermada amb una interpretació virtuosística de la pàgina de Mendelssohn. Bon equilibri sonor entre orquestra i solista per a unes versions que van tenir com a complement i ja fora de programa la Nana de Manuel de Falla.
L’OBC i el director jamaicà no van deixar escapar l’oportunitat que permeten els Pins de Roma de Respighi per entrar dins els colors orquestrals que descriuen brillantment els pins de la Via Appia, de Vil·la Borghese o del Gianicolo. Versió colorista, amb passatges juganers i coloristes (Vil·la Borghese), amb moments deliciosos per l’aroma intensa i descriptiva (Pins a prop d’una catacumba) o amb instants triomfals i punyents marcats sota un ritme marcial impecablement portat per les timbales (Via Appia) que van fer viatjar el públic des de L’Auditori per aquests espais immortals de Roma admirablement retratats per Respighi. Un bon concert només marcat per la poca afluència de públic, un aspecte que caldrà anar seguint en el decurs de la temporada.
