EL PRIMER PALAU. Bernat Prat, violí. Adrián Díaz Martínez, trompa (Ikuko Odai, piano). Obres de J. S. Bach, J. Vignery, R. Strauss, Y. Bowen. PALAU DE LA MÚSICA. 22 D’OCTUBRE DE 2018.
No és forasenyat afirmar que l’últim dels quatre concerts d’El Primer Palau va ser un dels que va concentrar una major quantitat de música per segon. I, curiosament, els encarregats de propiciar-ho van ser dos músics que –tot i presentar-se com a solistes– estan acostumats a tocar més com a integrants de grups de cambra o formacions orquestrals que no pas sols. Efectivament, el violinista Bernat Prat és segon violí del Cosmos Quartet (una formació que porta temps en una línia més que ascendent) i el trompista Adrián Díaz Martínez és membre de l’NDR-Elbphilharmonie Orchester (l’Orquestra de la Ràdio d’Hamburg, amb l’espectacular seu dissenyada per l’estudi Werner Herzog & De Meuron).
La proposta de concert de Bernat Prat resultava sorprenent, atès que se les jugava totes a una sola carta, i no a una carta qualsevol, sinó a una de les més compromeses del repertori violinístic: la Segona Partita per a violí sol de J. S. Bach. El dubte de si aquesta era una elecció valenta o temerària es va esvair tan bon punt van començar a sonar les primeres notes de l’“Allemande”. Perquè no sols el so que Bernat Prat va treure del seu David Bagué era meravellós (un detall, esmentar el lutier del seu instrument al currículum, cosa que no ha passat amb cap dels altres intèrprets…), sinó que va saber afrontar l’obra amb una maduresa i una profunditat que magnetitzaven.
I és que Bernat Prat va aconseguir quelcom a l’abast de molt pocs intèrprets: que, a banda de fer-ho en les notes, la música es manifestés també en els silencis. La “Corrente” i la “Sarabanda” van ser delicioses en extrem, i interpretades amb una sobrietat, una finor i una nuesa que no deixaven desconnectar l’ànima en cap moment. La “Giga”, agafada amb un tempo quasi insostenible, va deixar pas al veritable repte de l’obra: una “Chaconne” que –si bé no va ser tan aclaparadora com els moviments previs– va ser coherent, imaginativa i summament personal. Lluny tant de romanticismes com d’un plantejament historicista, el de Prat va ser un Bach serè i madur, sortit de les mans i de l’ànima d’un músic que val la pena poder escoltar tant fent música de cambra com de solista.
Després de la nuesa intimista de Bach, a la segona part venia l’extraversió de la trompa d’Adrián Díaz, acompanyada meravellosament al piano per Ikuko Odai, paradigma excels d’allò que és una pianista acompanyant. Díaz va jugar quasi amb tots i cada un dels recursos de l’instrument, en un repertori brillant i virtuosístic. I, per a meravella visual, en un pertinent correlat objectiu, la brillantor de la seva interpretació es reflectia literalment a les balconades del Palau escampant la llum que els focus clavaven al pavelló del seu instrument amb cada moviment que feia.
Dues obres homònimes i pràcticament coetànies, les Sonates per a trompa i piano de Jane Vignery i de York Bowen, configuraven el gruix del programa amb què Díaz va vessar a doll la seva enorme musicalitat. En totes dues Sonates va desplegar un so d’una gran generositat tímbrica, que no esdevenia mai ampul·lós ni excessiu. Enmig de les dues obres, una pàgina selecta de Richard Strauss: els cinc minuts de música de l’Andante per a trompa i piano que el compositor va regalar als seus pares amb motiu d’un aniversari de casament.
En resum: grans músics, Prat i Díaz, en aquest últim concert del cicle, que enguany ha tingut un nivell realment alt, més enllà dels guardons. I és que no sols tocar al Palau i guanyar-hi un premi fa grans els intèrprets, sinó que intèrprets així fan que El Primer Palau (i el Palau mateix) esdevingui gran.
Imatge destacada: Bernat Prat. © Quim Roser
