TEMPORADA OBC. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Orquestra Simfònica de l’Escola Superior de Música de Catalunya. Orfeó Català. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Cor Infantil de l’Orfeó Català. Cor Infantil Amics de la Unió. Cor Lieder Càmera. Cor Madrigal. Claudia Barainsky. Christine Goerke. María Espada. Gemma Coma-Alabert. Nadine Weissmann. Anthony Dean Griffey. Jochen Kupfer. Mandred Hemm. Dir.: Pablo González. Simfonia núm. 8 “Simfonia dels Mil” de Gustav Mahler. L’AUDITORI. 11 D’ABRIL DE 2014.
Per Mercedes Conde Pons
Si hi ha una obra impactant en el repertori simfònic, aquesta és sens dubte la Simfonia dels Mil de Gustav Mahler. La vuitena en el catàleg simfònic del compositor bohemi és, segons l’especialista Joan Grimalt, autor de les tècniques i aclaridores notes del programa del concert d’aquest cap de setmana a l’Auditori de Barcelona, “la culminació de l’obra de Mahler, tant en l’aspecte espiritual com en l’estilístic”. Una obra, en definitiva, que condensa el credo musical i artístic de Mahler, tant per la manera com adapta la forma simfònica a la seva voluntat, com per la temàtica que aplega en forma de transcripció musical de dos passatges literaris claus per entendre el seu univers metafísic: l’himne Veni, creator spiritus i la darrera escena del Faust de Goethe.
Bona elecció de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya per celebrar el 70è aniversari de la seva fundació, recordem-ho, l’any 1944 a càrrec d’Eduard Toldrà. En la nit de celebració, el divendres 11 d’abril passat, el director titular de la formació, l’asturià Pablo González, va fer de mestre de cerimònies fent gala de la seva capacitat comunicativa en presentar un emotiu vídeo commemoratiu que l’OBC ha fet per agrair al seu públic la fidelitat mostrada. El director, a més, va agrair la presència del president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, i del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, fet que va despertar l’aplaudiment del públic, si bé aquestes presències no haurien de resultar extraordinàries i limitar-se només a ocasions especials com aquesta.
Però en celebracions com aquestes, el que cal valorar, naturalment, és la música, objecte alhora causa i conseqüència, i que, en aquests concerts, havia aconseguit exhaurir les localitats fa temps. La tria, dèiem, d’una obra com la Simfonia dels Mil, si bé no aplegava els mil llegendaris membres que sovint se li atribueixen per ser interpretada, sí que feia concórrer més de quatre-centes persones entre membres de les dues orquestres –quina gran oportunitat per a l’orquestra de joves estudiants de l’ESMUC poder interpretar aquesta obra magna!– i membres dels sis cors convidats –Orfeó Català, Cor de Cambra del Palau, Cor Infantil de l’Orfeó Català i també el dels Amics de la Unió, Cor Lieder Càmera i Madrigal–, en una bona representació de la magnífica salut coral de Catalunya. Tots aplegats amb molta il·lusió i bon fer, acompanyant l’OBC –orquestra senyera de Catalunya– en aquest aniversari i liderats pel magistral Pablo González, en una de les seves actuacions més lloables al llarg del seu projecte al capdavant de l’OBC.
La Vuitena de Mahler, dèiem, fa confluir dos textos de característiques ben contrastants, tant per l’origen com pel context, que serveixen a Mahler per crear una mena de camí de perfecció i lletania humana per a l’obtenció de la salvació i la redempció eterna, tema que, és sabut, era gairebé la seva obsessió vital i pel qual va esmerçar gran part de la seva energia i la seva creació musical. D’una banda, l’himne gregorià Veni, creator spiritus, que la litúrgia catòlica va crear per a la invocació de l’Esperit Sant, figura trinitària que Jesucrist va deixar entre els homes per a la seva salvació. De l’altra, la darrera escena del Faust de Goethe, en què els cors d’àngels i algunes figures pròpies de la Bíblia reben Faust al Regne dels Cels, un cop redimit per obra del seu penediment, la intercessió de la seva enamorada Margarida i la gràcia de la gloriosa Verge Maria.
Sense renunciar al seu particular llenguatge, Mahler crea una gran primera part polifònica en què tots els cors –masculí, femení i infantil– van presentant el text estròfic de l’himne gregorià amb la intervenció intercalada dels set solistes –que aquí van complir amb solvència, alguns amb més reeiximent que d’altres. El més destacat d’aquesta primera part va ser l’actuació dels sis cors aplegats, excel·lentment preparats pels seus directors: Josep Vila i Casañas, Josep Vila i Jover, Glòria Coma, Elisenda Carrasco i Mireia Barrera. Un conjunt de veus immens que va ser capaç de ser clar en la dicció, matisar fins al pianíssim i explotar en els passatges més punyents, al servei d’una música explosiva, amb els vents metalls premonitoris situats a un costat de la sala i el so de l’orgue –a càrrec de Juan de la Rubia– com a baix continu gairebé perpetu.
L’estructura de la simfonia, en aquesta obra de Mahler queda absolutament amagada per la divisió en dues parts que el mateix compositor empra per confegir-la. Malgrat això, es pot entendre la primera part com l’allegro inicial amb què normalment comença la clàssica estructura simfònica, i la segona com una assimilació dels tres altres moviments –adagio, scherzo i finale– en les tres seccions en què es pot entendre que es divideix el darrer passatge del Faust de Goethe. Mahler inicia aquesta segona part apel·lant al vent fusta i metall com a traductor d’aquesta natura que sempre apareix com a vehicle transmissor o intermediari entre la humanitat i la transcendència. L’aparició successiva de les veus solistes al llarg del passatge va introduint els personatges del Faust, des dels més terrenals (les veus més greus) als més propers al Regne del Cel (les veus més agudes) com a mostra del camí que Faust transita en el seu darrer caminar vital, fins a trobar-se amb la Mater Gloriosa –aquí una delicada María Espada– que, des del punt més alt (també situada així a L’Auditori) crida Faust al seu costat. Mahler evoca en la darrera frase –en l’estremidor darrer passatge coral “Alles Vergängliche ist nur ein Gleichnis”– l’Etern Femení, contrast de l’Etern Masculí, que, com ell mateix va dir per carta a la seva dona Alma Mahler, són contraris i complementaris, ja que el primer –l’Etern Femení– representa la calma i el repòs, mentre que l’Etern Masculí és el moviment constant i cíclic. En definitiva, Mahler entén l’Etern Masculí com la vida terrenal, que tan bé evoca en la Natura que defineix en el seu llenguatge musical, i l’Etern Femení com el punt d’arribada, la transcendència de la materialitat, de la humanitat, i de la seva insuficiència, cap a la seva essència divina, el seu caràcter etern, en una traducció del que és per a la doctrina cristiana la dualitat ànima-cos que Mahler sublima musicalment. El darrer passatge abans indicat, en què Goethe apel·la a “Das Unbeschreibliche” (L’indescriptible), ens porta inevitablement a evocar el també indescriptible moment final d’aquesta simfonia, en què les veus de tots els cors i els solistes es fonen en una sola veu xiuxiuejant que creix tot d’una per lloar l’èxtasi diví de la salvació, amb les timbales –símbol inefable del destí– i el vent metall brillant majestuós per la glòria de la salvació. Moments com aquests no només redimeixen, sinó que retornen la fe en la valuosa riquesa de la cultura i, fins i tot, en la humanitat. Amén, i per molts anys!
