TEMPORADA DE CAMBRA. Josep M. Colom, piano. Música callada de Mompou. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 29 DE GENER DE 2019.
Abans de començar la seva actuació, el pianista Josep M. Colom es va adreçar al públic per informar que interpretaria tots seguits, sense pausa, els quatre quaderns que integren Música callada i per demanar que no s’aplaudís fins al final per no trencar l’atmosfera de concentració necessària en la sessió de “música mística” que ens disposàvem a escoltar. Efectivament, Música callada –un dels títols més bonics que pugui tenir una peça musical– és el cim i la culminació de la música de Frederic Mompou i encarna el vessant més despullat, místic, ascètic i essencial del compositor.
Música callada esculpeix el silenci. En aquesta peça on cada nota és necessària i fonamental, on res no és sobrer, pesa més el silenci que el so. Potser en algun moment se sent un dring metàl·lic, evocació de la fàbrica de campanes de la mare del compositor, potser en algun moment creiem escoltar l’esbós d’una melodia que hauria pogut ser la d’una cançó popular d’un vague record d’infància. Els referents, però, no són el nucli fonamental de la peça. Aquesta música entotsolada, introvertida, solitària i primitiva assoleix la llibertat a partir del despullament de tot allò que és accessori.
Josep M. Colom, que també és un músic místic, que és especialista en Mompou i que té enregistrada l’obra completa per a piano del compositor, va oferir una versió absolutament satisfactòria de Música callada: intensa, concentrada, transcendent, una versió que deixava expandir els silencis, que permetia que els silencis, autèntica “música callada”, parlessin amb veu inefable.
L’atmosfera del concert va ser exemplar: silenci gairebé absolut entre el públic –per una vegada, no va sonar cap mòbil–, intens estat de concentració i una sensació de veritable comunió espiritual en un triangle màgic entre obra, intèrpret i públic.
Imatge destacada: Josep M. Colom (foto d’arxiu)
