PALAU 100. Il ritorno d’Ulisse in patria de Claudio Monteverdi. Llibret de Giacomo Badoaro. Monteverdi Choir. English Baroque Soloists. Furio Zanasi. Lucile Richardot. Krystian Adam. Hana Blažíková. Gianluca Buratto. Michal Czerniawski. Gareth Treseder. Zachary Wilder. Anna Dennis. John Taylor Ward. Francesca Boncompagni. Robert Burt. Francisco Fernández-Rueda. Carlo Vistoli. Silvia Frigato. Francesca Biliotti. Dir.: Sir John Eliot Gardiner, director. Elsa Rooke, codirectora. PALAU DE LA MÚSICA. 3 DE MAIG DE 2017.
Per Mercedes Conde Pons
Prop de 400 anys després de la seva estrena al Teatro San Cassiano, Il ritorno d’Ulisse in patria de Claudio Monteverdi s’escoltava l’any 1941 per primera vegada de forma íntegra a Barcelona; una fita amb aires d’estrena, sobretot per a qui assumia el lideratge d’aquests honors: Sir John Eliot Gardiner.
Enguany que celebrem el 450è aniversari del naixement de Claudio Monteverdi, Barcelona ha acollit una de les obres culminants del mestre de Cremona que inexplicablement durant anys no ha estat considerada a la mateixa altura musical que L’incoronazione di Poppea, estrenada només un any més tard. Potser això expliqui l’absència del repertori d’un títol que, contradient la rumorologia, és una obra mestra des del principi fins al final, un compendi teatral de grandíssim nivell en què, a més, Monteverdi exposa les bases del que ha de ser, efectivament, l’òpera, terminologia encara no emprada al seu temps.
És important, però, posar aquesta obra en context per entendre’n les singularitats i el caràcter excepcional. Quan Claudio Monteverdi escriu L’Orfeo l’any 1607, en un dels primers experiments de teatro in musica que es conserven avui dia, respon als criteris exposats per la Camerata Fiorentina per a la recuperació de l’esperit original de la tragèdia grega. L’Orfeo és estrenada en un àmbit reduït, el de la cort de Màntua, i responia, per tant, a la voluntat de satisfacció i entreteniment d’un sector social i cultural molt reduït. Tanmateix, el seu domini del gènere madrigalesc afavoreix la implantació de les principals estructures que defineixen les primeres manifestacions operístiques: el ritornello, l’arioso i l’stile concitato.
Amb Il ritorno d’Ulisse in patria Monteverdi s’obre al “gran públic”. L’any 1637 obre el Teatro San Cassiano a Venècia per oferir la gran novetat durant les festivitats del Carnaval: el teatro in musica. El gust cortesà esdevé moda i tothom que estigui disposat a pagar una entrada, pot optar a gaudir d’un nou gènere que combina les virtuts del teatre amb les de la música i el cant. El teatro in musica com a gènere es consolida obrint-se al “consum” públic. En aquest context, Monteverdi torna a escriure en aquest format trenta anys després de les seves primeres provatures. Però en trenta anys, el gènere madrigalesc ha crescut i evolucionat i, per tant, la impostació del cant dins el gènere teatral fa un pas endavant. I això, a Il ritorno d’Ulisse in patria, és evident.
També la temàtica fa un pas endavant. I si a L’Orfeo vivíem les desventures d’un semidéu que ha perdut la dona per desobeir el déu Hades, però per consolar-lo és entronitzat per Júpiter a l’Olimp gràcies a les seves habilitats musicals, a Il ritorno d’Ulisse in patria és un home, un heroi de guerra, Ulisses, el protagonista de la trama argumental, que té una evident carrega moralitzant. L’esperit de la tragèdia grega, aquí pren per fi una forma definida.
Podem dir que Il ritorno d’Ulisse in patria resumeix les virtuts de l’humanisme, ja que situa l’home al centre del món. Només començar l’obra les al·legories de la Fortuna, el Temps i l’Amor, que regeixen els fats i la vida dels homes, ens revelen les principals característiques de l’home: la fragilitat, la inseguretat i la infelicitat. Així, l’obra esdevé una demostració de com, més enllà de la fragilitat de l’existència humana, l’home pot –amb l’ajuda dels déus– superar qualsevol obstacle, per important que sigui, si demostra una rectitud moral i una defensa de la veritat. La temàtica de l’obra, el final de l’Odissea d’Homer, és, per tant, tota una declaració d’intencions de Monteverdi. Més enllà del mite, Monteverdi es cenyeix a un text original, base, doncs, del que serà el procés habitual de gestació de les òperes a partir d’aquell moment.
En la presentació d’aquest Il ritorno d’Ulisse in patria, que s’està passejant per Europa i que a Barcelona s’ha pogut gaudir a l’escenari del Palau de la Música Catalana, John Eliot Gardiner demostra tenir molt clar el just equilibri entre els valors musicals i dramàtics d’aquesta obra de Monteverdi. I la proposta d’oferir una versió semiescenificada de l’òpera resultà tot un encert, amb la qual cosa el magnífic escenari modernista amb les muses de la música popular esdevingué un decorat excepcional per a una òpera que necessita la proximitat que aquest escenari ofereix. Situats al bell mig de l’escenari orquestra i director, l’excepcional equip de cantants escollits amb molta cura per a l’extensa llista de papers que demana aquesta òpera, es movien amb comoditat i llibertat gràcies a un senzill, encertat i estudiat moviment d’actors liderat de manera exquisida per Elsa Rooke i el propi Gardiner. El vestuari, obra de Patricia Hofstede, atemporal, destinat a dibuixar arquetips més que personalitats definides, resultà tot un encert i demostrà que amb pocs mitjans es poden aconseguir grandíssims efectes, bo i sumant aquí el disseny de llums de Rick Fisher, de gran senzillesa i parquedat.
Quan un viu una experiència com la viscuda dimarts passat al Palau, les paraules esdevenen vanes, limitades i, fins i tot, buides. Podríem dir que aquesta era la millor manera de presentar –en el pla musical i dramatúrgic– una obra de Claudio Monteverdi com Il ritorno d’Ulisse in patria, però la vaguetat de l’expressió faria desmerèixer la bellesa despullada que transmetia tant l’escena com la música. Hi hagué quelcom de màgic, d’extraordinari (en el sentit més literal de la paraula) que envoltà les més de tres hores que durà l’obra i que, tanmateix, passaren volant davant la lleugeresa i naturalitat amb què els músics i cantants, liderats per una ment superior com la de Gardiner, explicaren la història del retorn d’Ulisses a la seva patria, Ítaca.
¿Com es pot lloar l’expressió de joia d’Ulisses (magistral Furio Zanassi en el seu parlar/cantar tan afí a la seva veu natural) quan descobreix que ha arribat a Ítaca, o el lament de Penèlope (espectacular veu de mezzo profunda la de Lucile Richardot, plàsticament bellíssima en el seu posat d’amazona sostenint un invisible arc d’Ulisses) fins que no descobreix que certament Ulisses és viu?
Junt amb ells, sobresortiren les veus del baix Gianluca Buratto (rotunditat pregona en el seu triple paper de Tempo, Nettuno i Antinoo, magníficament distingits amb el vestuari), Robert Burt com un histriònic Iro, Hana Blažíková en el doble paper de Minerva i Fortuna (de fràgil però elàstica veu) i Krystian Adam, heroic Telemaco. També ho va fer el tenor sevillà Francisco Fernández-Rueda, en l’encertat rol d’Eumete, el pastor que acompanya Ulisses cap a la cort i fa de missatger. La seva veu de caràcter esdevingué expressament afí al personatge i convé aquí recordar que el cantant prové de la factoria ESMUC, fet que no deixa de ser rellevant a casa nostra. La resta de personatges estigueren defensats per magnífics cantants que, a voltes, sumaven les seves veus al Cor Monteverdi, que sonà, així, excepcionalment lluït i amb un empastament digne d’elogi.
Sir John Eliot Gardiner fou la mà invisible que mogué els fils de la història sense que gairebé en fóssim conscients i aquesta va ser, sens dubte, la seva principal virtut. Gardiner fou imprescindible per fer arribar a bon port aquesta interpretació magistral, però la seva presència a l’escenari –així com la dels esplèndids English Baroque Soloists– sovint passà desapercebuda, superada per la magnífica dramatúrgia que es creà al voltant d’aquesta superior mostra de teatro in musica.
