PALAU 100. Monteverdi Choir & English Baroque Soloists. Cor Infantil de l’Orfeó Català. Dir.: Sir John Eliot Gardiner. Vespro della Beata Vergine de Claudio Monteverdi. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE MARÇ DE 2014.
Per Jacobo Zabalo
En el començament foren les Vespres, i la visió un pèl inconscient d’un jove director que cap a l’any 1964 prengué consciència de la seva vocació artística. Amb la programació d’una obra de Claudio Monteverdi escassament programada i la intuïció –cada vegada més poderosa– d’haver de tornar a interpretar la música en les condicions en què fou composta, deixant enrere la càrrega del modus postromàntic…, així començà la trajectòria de John Eliot Gardiner al capdavant d’un dels millors cors del món, el Cor Monteverdi.
Parlar de Gardiner en termes elogiosos a aquestes altures sembla quasi rebaixar-lo, com si l’exagerat cúmul de mèrits que atresora fos, paradoxalment, quelcom tangible (també Rod Stewart o David Beckham posseeixen la distinció de Sir). En realitat, no hi ha manera de ponderar la seva aportació musical si no és gaudint-ne plenament, assumint amb respecte i un punt de veneració la seva tasca al servei de l’art. Aquest senyor va ser responsable, no fa tants anys (octubre del 2007), d’un dels millors concerts que des de sempre s’han pogut sentir al Palau: després d’una primera part memorable per la prestació coral del Monteverdi, sensacional llavors en la seva lectura del repertori romàntic, Gardiner dirigí una Segona Simfonia de Brahms (vibrant, precisa, expressiva, subtil, agosarada, clàssica, renovadora… simplement brahmsiana?) que va aixecar els aplaudiments del públic entre moviments, en repetides ocasions, i doncs, no per error o manca d’educació, sinó resultant d’una consciència d’excepcionalitat joiosa.
En aquesta nova ocasió, sentir les Vespres, l’obra composta de motets que remata un soberbi Magnificat –coneguda com a Vespro della Beata Vergine– cinquanta anys després de la fundació del conjunt coral que porta el nom del compositor de Cremona, representà un esdeveniment digne de celebració que ningú no es va voler perdre. Totes les entrades venudes i un Palau lògicament lliurat des de l’inici –per sort, la memòria emocional que desperta la música no és del tot fal·lible; un públic desfermat amb bravos dirigits al director anglès abans fins i tot del clam “Deus in adiutorium meum intende” (Déu meu, veniu a ajudar-me) i abans, per tant, dels embats orquestrals que emparenten l’obra amb l’artífex de l’origen de l’òpera, l’Orfeo. Favola in musica. Tot i això, la immensa diversitat de registres presents en l’obra dedicada a la Verge –la partitura de la qual fou editada el 1610, tres anys després d’aquella pionera composició per a escena– suposa un repte també per a l’oient. Per a sorpresa d’alguns –de llavors i d’ara–, aquesta composició sembla mirar enrere (el cant pla, d’acord amb la tradició gregoriana) alhora que ens projecta molt més enllà de la data de composició. Monodia i polifonia interactuen de manera colpidora, amb un efectisme en el color i els tempi que contrasta amb el que a priori es podria esperar d’una composició religiosa.
Bon coneixedor del Palau de la Música, l’opció de Gardiner d’emboscar al backstage veus solistes o instruments, perpetuant el diàleg amb allò representat a l’escenari, no fou gens gratuïta, tot donant a entendre –joc típicament barroc– el caràcter il·lusori de la il·lusió; per tant, la realitat de l’aparent. Com tampoc no ho va ser la representació en el Duo Seraphim d’una espècie d’emanació divina des dels llaüts, ubicats ex professo al segon pis. El caràcter representatiu d’aquella òpera –en tant que favola– tornava comprensibles tots els recursos teatrals; recursos que es demostren no menys pertinents en el cas de les Vespres, en posar-se al servei de la comunicació d’un missatge espiritual: l’ànima del fidel es reconeix partícip d’un misteri metafísic que interioritza com a conversa, des de la faç humana de Déu i el requeriment incomprensible d’una dona per a la compleció dels designis, com a mare del Fill.
La revisió i “re-establiment” de partitures per part dels experts en música antiga és només un dels requisits de la interpretació que es reclama autèntica. De fet, no és possible entendre, posicionar-se per a l’audició de la música original, si no hi acompanya un esforç de contextualització: és fonamental saber què es va escriure, com s’interpretava i amb quins instruments…, però també en quines condicions tenia lloc l’audició i què se n’esperava, d’acord amb la sensibilitat i les exigències espirituals de l’època. Si bé impossibles de recrear en termes absoluts, aquestes circumstàncies han de ser estudiades per fer viable –en un context inevitablement aliè– una versió que mantingui l’esperit original, que l’actualitzi sense trair-ne l’essència. John Eliot Gardiner és un mestre, en aquest sentit, ja que aposta per una determinació prudent i ben fonamentada en les seves alteracions d’allò establert, cosa que fa més coherent i pregnant la lectura que en resulta, lluny d’estridències de volada passatgera. Una praxi que respecta la veritable complexitat de les composicions, però sense encotillar-les en un nou prejudici interpretatiu de signe contrari.
La representació de les Vespres al Palau de la Música Catalana, el 7 de març de 2014, comptà amb la intervenció a solo de cantants de primer nivell, membres del Cor Monteverdi, i la sempre eficient prestació del conjunt de solistes que és –si es permet la redundància– l’English Baroque Soloists. La presència del Cor Infantil de l’Orfeó Català va arrodonir la vetllada (lluïment inqüestionable en la Sonata sopra Sancta Maria i en la culminació del Magnificat), tot confirmant el caràcter assenyalat de l’esdeveniment: una efemèride, la de la correspondència Monteverdi-Monteverdi, que convida a l’aprofundiment en els orígens com a motor de perpètua renovació i actualització d’allò essencial.
