CICLE AUDITORI: CONTEMPORÀNIA. BCN216. Jordi Masó i Miquel Villalba, pianos. Pia Freund, soprano. Dir.: Ernest Martínez Izquierdo. Obres de Xavier Montsalvatge. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 14 D’ABRIL DE 2012.
Per Xavier Pujol
En el context dels concerts commemoratius del centenari del naixement de Xavier Montsalvatge, el grup BCN216 va dedicar la cinquena sessió de la seva temporada a L’Auditori a obres del compositor gironí.
El programa que es va presentar ja havia estat enregistrat prèviament pel grup el juliol passat i serà editat properament pel segell Naxos amb el títol Xavier Montsalvatge: Music for two pianos.
La presència en totes les obres del programa de dos pianos o, per ser més exactes, dos teclats, ja que en la darrera peça hi havia piano i celesta, era l’únic denominador comú d’un programa molt miscel·lani –potser massa i tot– que viatjava de l’humor, la caricatura i la paròdia musical a la peça religiosa amb vocació de transcendència i recorria gairebé mig segle d’activitat compositiva de Xavier Montsalvatge.
Jordi Masó i Miquel Villalba van ser els dos pianistes que, amb encert, amb coneixement aprofundit del caràcter que calia donar a cada peça, van protagonitzar el concert.
Es va començar amb Barcelona Blues (1956), una obra d’origen coreogràfic en què Montsalvatge evidencia aquella seva habilitat camaleònica per mimetitzar-se i encarnar, per un moment, un fer que de manera natural li era estrany (tot el món del blues) i treure’n una peça plena d’enginy i perfectament “Montsalvatge”, però sense deixar de ser “blues”. Es va continuar amb Tres divertimentos sobre temas de autores olvidados, originalment del 1941 però presentada en la seva versió posterior per a dos pianos, tres peces breus en què l’autor juga, una vegada més, el joc de la metamorfosi i refà d’una manera força naïf un xotis, una havanera i un vals-jota.
La primera part es va cloure amb Calidoscopi, una peça del 1990 que va ser presentada amb una coreografia afegida de Constanza Brncic interpretada per alumnes de l’Institut Margarida Xirgu. Una idea benintencionada però no gaire ben resolta a la pràctica.
D’altra banda, si es volia coreografiar alguna obra, no hauria estat més escaient fer-ho amb Barcelona Blues que ja en origen era una música per a la dansa?
La segona part es va centrar en l’àmbit religiós. Els efectius van començar a augmentar i Ernest Martínez Izquierdo es va posar al capdavant del grup. Es va començar amb Sum Vermis, del 1974, sobre el poema de Jacint Verdaguer, per a soprano, dos pianos i dos percussionistes. La soprano Pia Freund, amb una dicció catalana força problemàtica, va enfrontar amb convicció la part vocal de l’obra.
Van venir tot seguit Cinco invocaciones al crucificado, per a veu, piano, celesta, arpa, tres flautes, contrabaix i nodrida secció de percussió.
Amb textos en llatí (Fortunatus), italià (Iacopone da Todi), francès (Albert de Flory), castellà (Fray Iñigo de Mendoza) i català (Ramon Llull), Cinco invocaciones al crucificado, encarregada per la Semana de Música Religiosa de Cuenca i estrenada el 1969, es pot considerar una peça major de l’obra de Montsalvatge.
Tant en el cas de Sum Vermis com en el de les Cinco invocaciones… som davant d’obres molt “d’època”, molt deutores de les modes de finals dels seixanta del segle passat i que, per aquest motiu, han envellit malament. Més malament, per exemple, que les dues primeres obres de la primera part, anteriors en el temps, però en què Montsalvatge es mostra més fresc i original i a gust amb un estil al qual, ja sense haver de demostrar res i sense la necessitat d’haver de ser “modern”, va retornar al final de la seva vida.
