UN RÈQUIEM ALEMANY DE JOHANNES BRAHMS. Mojca Erdmann, soprano. José Antonio López, baix-baríton. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Cor del Gran Teatre del Liceu. Polifònica de Puig-reig. Dir.: Josep Pons. LICEU. 10 DE NOVEMBRE DE 2017.
Per Lluís Trullén
“El dolor es tornarà alegria”, escrivia el propi Brahms. La concepció d’un rèquiem en el qual la consolació dels qui viuen i pateixen es sobreposa al de la pròpia resurrecció de la carn i al de l’esperança després de la mort són conceptes que atorguen a aquest Rèquiem alemany un rerefons humà. La pròpia elecció dels textos i la creació d’una música que Brahms va meditar i treballar durant anys van acabar confegint una de les obres musicals cabdals del gènere simfònic i coral, i un veritable repte interpretatiu pel que fa al cor.
El Liceu en va acollir una versió monumental, profunda i plena de sensibilitat, amb un Josep Pons al capdavant d’una orquestra i cors entregats a fi que els aspectes merament tècnics no es sobreposessin a la successió d’aspectes reflexius, íntims, a moments vehements i apassionats, que se succeeixen en els set apartats de l’obra. Un Rèquiem monumental quant a efectius –un cor integrat per prop de noranta cantants acompanyats per una esplèndida Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu–, però que en tot moment va gaudir d’un ple sentit discursiu, compartint opulència i serenor, per confegir una versió d’una aprofundida càrrega emocional.
El nombrós públic que va assistir al Liceu va gaudir de passatges realment admirables a nivell interpretatiu. Si hi ha un instant que assoleix una transcendència musical en què trobem el Brahms més sublim, aquest és el solo de soprano, que el compositor va transformar en un cant amorós en memòria de la seva mare i que a més va esdevenir el darrer passatge que va compondre per al Rèquiem. La complexitat del seu legato, en què lirisme i delicadesa comparteixen moments plens de sensibilitat amb les diferents entrades del cor, poden posar en més d’un escull les cantants. La veu de la soprano Mojca Erdmann, nascuda com Brahms a Hamburg i formada amb el llegendari Hans Sotin a Colònia, posseeix unes característiques idònies per interpretar aquest passatge. La seva predilecció pels papers mozartians (va debutar la temporada passada al Liceu amb Le nozze di Figaro) li proporcionen aquesta calidesa en l’expressió i elegància en el legato, imprescindible per expressar tota la sensibilitat d’aquest inoblidable passatge de la música de Brahms. Una veu de color i timbre esplèndids que ens va transmetre tota la interioritat d’aquest bellíssim passatge. Si Erdmann va brillar a un gran nivell, el baix-baríton José Antonio López va propiciar unes intervencions de notòria qualitat. L’any passat va debutar al Liceu cantant el Requiem de Mozart, i ara ens ha deixat en les seves intervencions uns moments musicalment exquisits. Una veu que, malgrat no ser excessivament poderosa, sí que posseeix una elegància en el fraseig i una expressivitat que va adequar-se meravellosament per transmetre tota l’angoixa del passatge “Senyor, ensenya’m”.
Però el pes musical de l’obra recau principalment en el cor. El paper del majestuós cor integrat en aquesta ocasió pels membres del Cor del Gran Teatre del Liceu i els de la Polifònica de Puig-reig (dirigits respectivament per Conxita Garcia i Emmanuel Niubò) va endinsar-se des del primer moment en el més essencial de l’obra. Va cantar amb força i seguretat el celebèrrim “Doncs tota la carn és com l’herba”, amb aquella marxa fúnebre en compàs ternari punyent i dolorosa; aprofundí en la dolçor i naturalitat del primer número de l’obra, i manifestà idènticament la beatitud i consolació –que s’allunya de la idea d’un judici final o la d’un Déu capaç de castigar– amb què culmina el Rèquiem. Però a més de superar amb escreix aquest tour de force expressiu, les prop de noranta veus que integraven el cor van resoldre els complexos contrapunts, en què la força i vehemència no van estar renyits amb la claredat de les diferents entrades. Els contrapunts i les fugues que coronen el monumental “Doncs aquí no hi ha ciutat eterna” –amb el seu cèlebre stretto–, o la grandiosa fuga final en Re major del passatge “Senyor, ensenya’m”, suposaven una prova de foc per al cor. Aquests moments tan emblemàtics que recullen l’herència de les fugues de J. S. Bach i Händel que Brahms tan bé coneixia en haver treballat amb cors, van assolir una absoluta coherència entre les veus del Cor del Liceu i de la Polifònica de Puig-reig.
Brillant el treball orquestral, tot oferint unes textures refinades però consistents que reforçaven el treball del cor. Impecables les cordes i fustes, majestuós el metall, tot propiciant una cohesió sonora amb la qual Josep Pons ens va endinsar dins l’atmosfera d’aquesta obra mestra de Brahms.
