TEMPORADA OBC. Pierre-Laurent Aimard, piano. Ludovic Morlot, director. J. S. Bach: Concert de Brandenburg núm. 3, BWV 1048. Elliott Carter: Interventions. R. Schumann: Introducció i allegro en Re m, op. 134. Betsy Jolas: Letters from Bachville. G. Mahler: “Allò que em diu l’amor”, de la Simfonia núm. 3. L’AUDITORI. 21 DE GENER DE 2022.
L’Auditori va viure la tarda de divendres un concert molt especial. Com va fer a l’inici del mes d’octubre passat, Ludovic Morlot tornava a dirigir un concert de l’OBC, però ara amb la confirmació que el proper mes de setembre ja serà el titular de l’orquestra simfònica de la ciutat. Reptes, bones intencions, treball, millorar concert rere concert, programes innovadors… Bons propòsits que tant de bo arrelin en una orquestra que viu un període de transformació. No hi ha dubte que el llorejat Morlot voldrà establir una sintonia absoluta amb l’orquestra i conseqüentment rebre una resposta d’un públic que cal que quedi seduït amb programacions atractives i una qualitat interpretativa que cal sempre demanar a la nostra orquestra.
El programa concebut per al concert resultava del tot heterogeni, confegit amb una ambigüitat en què convivien obres tan diverses com el Concert de Brandenburg núm. 3 de Bach, dues obres del segle XXI com són les Interventions per a piano i orquestra de Carter o les Letters from Bachville de la compositora Betsy Jolas i dues obres més, la infreqüent Introducció i allegro per a piano i orquestra en Re m, op. 134 de Schumann i el sublim “Allò que em diu l’amor”, de la Simfonia núm. 3 de Mahler.
L’Auditori i l’OBC van voler dedicar els concerts d’aquest cap de setmana a la memòria del tan estimat i recordat Jordi Maluquer, traspassat la setmana passada, i que a més de ser una de les persones més vinculades a la «Revista Musical Catalana» va ser membre de la comissió artística de L’Auditori i membre del consell rector.
A diferència del guió perfectament realitzat del concert proposat a l’octubre amb obres de Boulanger, Roussel, Ravel i Bartók, el relat d’aquest nou programa resultava, si més no, desconcertant. El concert es va iniciar amb la sempre meravellosa música del Tercer Concert de Brandenburg de Bach, amb una bona predisposició de la desena d’instrumentistes de corda de l’OBC davant de la vivacitat i el ritme constant que brolla d’aquesta obra mestra del compositor d’Eisenach. Després vam saltar a la plenitud del segle XXI amb la composició de Carter, que va tenir com a solista un destacat i, com sempre, eficient Pierre-Laurent Aimard al piano. Escrita l’any 2008 i com si es tractés d’un llarg poema simfònic en què s’estableix un potent diàleg entre piano i orquestra amb grans efectius, la música resulta radicalment innovadora, amb efectes continuats i fins i tot amb aquell inici en què la nota La emesa per l’orquestra fa referència a James Levine i la nota Si (la B) al piano a Barenboim, intèrprets escollits per a l’encàrrec fet per la Simfònica de Boston. Música complexa, de gran ambigüitat, amb la qual Morlot es va sentir còmode i va obtenir una bona resposta de l’OBC.
Després, un salt enrere en el temps ens va portar a la Introducció i allegro per a piano i orquestra en Re m, op. 134 de Schumann, obra de lluïment, del tot infreqüent i que poc té a veure amb la qualitat del Concert per a piano en La menor i amb la Introducció i allegro appassionato op. 92. Bon treball d’Aimard, amb una sonoritat vigorosa, tècnicament infal·lible i amb un virtuosisme brillant ben compaginat amb una orquestra que secundava amb atenció el treball del solista en una obra, però, que dista de les grans produccions del llegat romàntic per a piano i orquestra.
La segona part es va iniciar amb un parlament de Morlot sobre la satisfacció de poder dirigir aquesta orquestra i, sobretot, per presentar l’obra següent, la complexa Letters from Bachville de Betsy Jolas. Interessant comentari sobre les referències a Bach que fa aquesta pàgina contemporània i un consell al públic –que en el cas de l’OBC és del tot versat en les estrenes d’obres del segle XX i XXI– sobre la complexitat d’escoltar aquesta música i la contemporània en general: si no agrada la primera vegada, cal tornar a escoltar-la una segona, una tercera… Moltes composicions de Beethoven tampoc no van agradar quan es van estrenar.
L’obra de Jolas es defineix com un passeig per una ciutat somiada en què sempre hi ha el record de Bach; obra heterogènia, d’una orquestració molt potent i amb textures sonores de les quals Morlot va treure una àmplia gamma de colors. Un bon treball orquestral per a una obra de grans dimensions amb referències constants a Bach tractat amb sonoritats punyents i d’una ambigüitat complexa.
I com un bàlsam, acte seguit va sonar el sublim final “Allò que em diu l’amor” de la Simfonia núm. 3 de Mahler, un dels moments més sublims del llegat simfònic de Mahler; això sí, descontextualitzat dels seus moviments precedents. La bellesa del motiu inicial, l’emotivitat, el pathos, aquella música esperançadora, va sonar en una versió en què va mancar apassionament, però de la qual Morlot va cuidar les textures.
Un concert llarg, de contingut ambigu i una nova carta de presentació de Morlot a qui desitgem acompleixi en el futur tots els seus bons propòsits.
