Palau 100. Mozarteum Orchestra Salzburg. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Sandrine Piau, Verónica Cangemi, Jeremy Ovenden, Andrew Foster-Williams. Dir.: Ivor Bolton. Palau de la Música.17 d’octubre de 2011.
Per Mercedes Conde Pons
Wolfgang Amadeus Mozart escrigué la Gran Missa en Do menor, K. 427 en un moment especialment dolç de la seva vida. Allunyat de Salzburg, on fins al 1781 havia estat treballant a la cort arquebisbal de Salzburg, el compositor se sentia un home lliure un cop instal·lat a Viena i just a l’inici d’una nova etapa arran del seu matrimoni amb Constanze Weber. La Gran Missa en Do menor és un cas a part en la seva abundant obra sacra –principalment vinculada al període salzburguès–, per bé que menor respecte del catàleg d’obra maçònica, al qual el compositor va dedicar una gran part de la seva energia durant el període vienès.
És la llibertat i la motivació que envolta l’esperit del compositor en gestar-la, el que fa d’aquesta gran missa –d’altra banda inacabada– una obra especialment notable del seu catàleg sacre. Una llibertat que té a veure amb l’emancipació de Mozart de les vicissituds i els capricis de l’arquebisbe a qui havia d’acontentar a Salzburg. Una motivació que respon al canvi de vida que suposava el matrimoni amb la jove Constanze, contra la voluntat del seu pare.
Aquesta missa és, doncs, una obra en què Mozart deixa anar tota la seva inventiva per crear una obra referencial del seu corpus sacre i en què unifica estils i llenguatges, passant des del contrapunt heretat de J. S. Bach –Mozart va ser un gran estudiós i admirador de la seva obra– al dramatisme i l’accent posat en la línia vocal de perfil més operístic. És per això que la Gran Missa en Do menor és tan sorprenent, exigent i exquisida en cada un dels seus moments.
I és per això que la motivació per escoltar una obra d’aquestes característiques, acompanyada d’un equip instrumental i vocal com l’anunciat, generava expectatives. Cal dir que aquestes no es van veure defraudades i això va ser principalment gràcies a la participació d’una orquestra com la del Mozarteum de Salzburg, experta en aquest repertori, i liderada també per un director, Ivor Bolton, que ja en la Simfonia Londres de Haydn havia donat indicis d’alt nivell musical. En Mozart, Bolton va demostrar conèixer molt bé cada inflexió i cada contrast expressament cercat pel compositor en aquesta partitura i va guiar cor i solistes amb flexibilitat i comoditat. Però cal dir que a banda de les prestacions excel·lents dels músics convidats –espectaculars i exquisides Sandrine Piau i Verónica Cangemi en les seves compromeses àries–, va haver-hi un element en el conjunt que va posar l’ingredient destacat al menú. L’actuació del Cor de Cambra del Palau dela Música Catalana –en aquesta incipient nova etapa al costat de Josep Vila i Casañas– va sorprendre per diversos motius. D’una banda, per la ductilitat d’un so que Bolton va poder modelar a gust, per la qualitat i empastament propis del cor –amb creixement qualitatiu constant– i, sobretot, per la motivació. Actitud i qualitat són, potser, els dos ingredients bàsics en la consecució d’una actuació en què l’art té espai per sorgir. I aquí, afortunadament, s’hi va fer present.
