TEMPORADA OBC. Nelson Goerner, piano. Dir.: Giovanni Antonini. Obres de Salieri, Mozart i Chopin. L’Auditori. 24 de setembre de 2011.
Per Mercedes Conde Pons
En un entorn festiu i participatiu com són les festes de la Mercè –tot i que una mica passades per aigua–, l’OBC iniciava temporada amb el seu habitual concert “al voltant de Mozart”. Un repertori que ajuda a afinar i escalfar motors, després de les vacances estivals, i que el mateix Giovanni Antonini va corroborar que ajuda a “netejar les orquestres”. Aquesta, doncs, és la tercera temporada que el mestre italià treballa amb l’OBC, i això s’hi nota. Potser també per la feina feta al llarg de la temporada passada pel seu titular, Pablo González, el fet és que en aquest concert –que sovint ha provocat reticències per les experiències acumulades– l’orquestra es va mostrar més en forma que en altres inicis de curs; so més compacte, concentració en el discurs. Naturalment, mèrits atribuïbles a Giovanni Antonini, que en el treball al capdavant de l’OBC va insistir –com ja havia explicat en la presentació prèvia al concert– en la recerca d’un so expressiu basat en un treball en les articulacions molt més precís, d’acord amb l’escola “historicista” de la qual prové el mestre italià. L’èxit de l’empresa es va manifestar sobretot en la Simfonia núm. 40 en Sol menor de W. A. Mozart, en què la ductilitat del so –còmodament instal•lada després d’un extens programa– va anar acompanyada d’un fraseig nítid i ben mesurat. Antonini no va escollir uns temps excessivament ràpids per al Mozart, fet que també va afavorir els bons resultats d’una versió que no se situava en cap cas als extrems dels pols sobre “gustos” o “criteris” musicals. El concert havia començat amb les XXVI Variacions sobre “La follia di Spagna” d’Antonio Salieri, una proposta curiosa –que donava nom al programa, “Mozart versus Salieri”, i que més aviat semblava un exercici d’instrumentació i formes molt ben realitzat, però que, en conjunt, es feia excessivament llarg i fragmentat, tot confirmant la dicotomia entre tots dos compositors. El Concert per a piano i orquestra núm. 15 en Si bemoll major de Mozart va tenir en la versió de Nelson Goerner un intèrpret eficaç però poc emotiu, massa encotillat per una voluntat de cercar el virtuosisme i la precisió rítmica, cosa que no va afavorir la cohesió total de l’obra, plena de màgia interna. En canvi, en les Variacions sobre “Là ci darem la mano” per a piano i orquestra de Chopin, el resultat global va ser superior i va permetre signar una segona part del concert que va satisfer l’audiència.
