TEMPORADA IBERCAMERA. Maria João Pires, piano. Orquestra del Mozarteum de Salzburg. Trevor Pinnock, director. Beethoven: Obertura Coriolà. Concert per a piano núm. 3. Mozart: Simfonia núm. 41, “Júpiter”. L’AUDITORI. 7 DE FEBRER DE 2023.
L’Auditori presentava un ple absolut per admirar una vegada més el talent d’una de les artistes que concert rere concert, recital rere recital, imparteix una lliçó magistral interpretativa quan per les seves mans passa la música de Mozart, Schubert, Beethoven i Bach. Dècades i dècades Maria João Pires ha sublimat la música d’aquests i de tants altres autors, i ara al costat de la mítica Orquestra del Mozarteum de Salzburg, sota la direcció d’un mestre amb el bagatge i reconeixement de Trevor Pinnock, va tornar a elevar la música de Beethoven fins a un nivell interpretatiu incontestable.
El concert estava emmarcat en l’extensa gira de concerts que pianista, orquestra i director estan oferint per ciutats com Madrid, Saragossa, Girona o Barcelona i que, malgrat una inoportuna caiguda que dies abans va patir Pires, l’artista portuguesa no va voler perdre’s gràcies a una nova cita amb Ibercamera aquí. Acompanyada per un Pinnock que, després de tantes dècades de bagatge, debutava a aquesta temporada de concerts, el programa era un veritable caramel per al públic: l’Obertura Coriolà, el Tercer Concert per a piano de Beethoven i la Júpiter de Mozart, dos autors de referència absoluta per a l’Orquestra del Mozarteum de Salzburg.
Artistes immillorables per a un programa amb obres cabdals del repertori en un concert que, malgrat alguns inoportuns telèfons mòbils, va anar seguint el millor dels guions preestablerts. Pinnock és un amant d’extreure un so depurat i clar de l’orquestra. Són dècades i dècades d’ofici i la seva direcció al capdavant d’una orquestra com la del Mozarteum va més enllà de portar el tempo o marcar les entrades, ja que s’aboca a la vessant expressiva. Un Beethoven temperamental i dramàtic en l’Obertura Coriolà, contundent ens els atacs, amb una orquestra que posseeix una secció de corda amb capacitat mil·limètrica per copsar la passió i bellesa del seu tema líric principal que plana per aquesta música. Pinnock ens va dibuixar una vessant romàntica però sempre amb el just equilibri en la sonoritat de les dinàmiques.
La mítica pianista portuguesa va sortir a l’escenari de bracet de Pinnock, i va tornar a fer un miracle interpretatiu amb la música de Beethoven. Música que brollava amb una naturalitat meravellosa, amb contundència de sonoritat, amb claredat diàfana en els trèmolos, escales i complexitats tècniques, però sobretot entesa en una dimensió lírica bellíssima, elegant, de refinament extàtic en el segon moviment i d’una frescor que brollava en el tercer amb una espontaneïtat fruit de tantes i tantes dècades de saviesa. Compenetració perfecta amb orquestra i director –amb qui Pires ha actuat en desenes d’ocasions– per regalar-nos una versió del Tercer de Beethoven en la qual es congeniaven la poètica romàntica i una naturalitat expressiva en una perfecta ensambladura entre solista i orquestra. Bravos i més bravos en un Auditori dempeus van tenir com a recompensa tota l’elegància del sublim segon moviment del Concert en Fa menor, BWV 1056 de Bach. Enèsim triomf d’una Pires magistral.
I què es pot dir de l’Orquestra del Mozarteum de Salzburg interpretant la Júpiter de Mozart? Per a la interpretació d’aquest testament simfònic, Pinnock havia copsat el sentit narratiu de la composició enfocat cap al cèlebre final, tan exigent pels seus contrapunts. La música evolucionava amb naturalitat, amb unes cordes refinadíssimes, amb unes fustes càlides, un metall allunyat d’estridències. Recollia l’equilibri dels cànons clàssics de proporció formal en la sonoritat i expressió en un “Minuet” sublim i havent recollit prèviament la vessant més íntima i reflexiva d’un “Adagio cantabile” amb una preciosista filigrana de sonoritats. Pinnock va reservar tota l’energia per a un “Molto allegro” final ple de vivacitat, triomfal, brillant, vibrant, de claredat absoluta en els contrapunts. Una Orquestra del Mozarteum que coneix com poques els secrets heretats d’aquesta Simfonia núm. 41 i regalats durant dècades i dècades, que en les mans de Pinnock oferia tota la significació i grandesa del sobrenom Júpiter.
Imatge destacada: (c) Mario Wurzburger.
