ORQUESTRA SIMFÒNICA CAMERA MUSICAE. COR DE CAMBRA FRANCESC VALLS. Irene Mas, soprano. Gemma Coma-Alabert, contralt. Roger Padullés, tenor. Sebastià Peris, baix. Dir.: Salvador Mas. Requiem i Vesperae Solennes de Confessore de W. A. Mozart. CATEDRAL DE BARCELONA. 10 DE JUNY DE 2018.
Un Mozart que, segons la terminologia de moda, hauria de ser qualificat com a Mozart de proximitat o Mozart de quilòmetre zero va aconseguir omplir de gom a gom la catedral de Barcelona. La cosa té explicació: en primer lloc, el de Salzburg va ajudar-hi aportant una de les seves grans obres, el Requiem, una obra que, més enllà de la seva vàlua immensa, gaudeix d’un prestigi mític que la fa estimada fins i tot pels ateus. En segon lloc, o potser el primer en importància, el fet que el concert fos gratuït i en cap de setmana. El “marc incomparable” de la catedral i la circumstància que la zona estigui permanentment plena de turistes van fer la resta.
El resultat va ser que al moment de començar el concert tots els seients estaven plens, hi havia gent dreta als laterals i gent asseguda a terra als passadissos, tanta gent que a l’intermedi es va haver d’avisar per megafonia que per motius de seguretat calia deixar lliures els passadissos, no fos cas que hi hagués una desgràcia. El públic era divers i divertit, una barreja de beates, missaires, melomania diversa, passavolants i turistes que feien fotografies i aprofitaven el concert per despatxar correu electrònic i atendre les exigències sempre urgents dels telèfons mòbils amb gran escàndol dels tres primers grups esmentats. L’ambient previ general era festiu i popular, de costellada, una gran costellada simfonicocoral.
El programa, que ja s’havia fet divendres a l’Hospitalet de l’Infant i dissabte a Valldoreix, va començar a tall d’aperitiu, llarguíssim aperitiu, amb les Vesperae solennes de confessore, KV 339; el Requiem va arribar a la segona part. Tot va començar una mica desgavellat. La catedral imposava la llarga reverberació de la seva acústica gòtica; a l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, la corda no sonava prou, i fins i tot el Cor de Cambra Francesc Valls, malgrat participar de manera habitual a les misses conventuals de la catedral, semblava descol·locat.
Molt aviat, però, van començar a ajuntar-se les respiracions i els esperits d’instrumentistes i cantants, l’acústica seguia manant i per això els tempi es van fer una mica més lents, per adaptar-s’hi. El públic, per la seva banda, també va anar adaptant la seva oïda a aquelles peculiars condicions d’audició, i tots vam començar a respirar a ritme de catedral, i així, la música, el miracle de la música santa de Mozart, va començar a existir. El resultat va ser que allò que havia començat d’una manera incerta i atzarosa va acabar convertit en una gran sessió de música. És cert que alguns passavolants poc informats, menys educats i no gens sensibles van fer figa i a partir de l’“Agnus Dei” van començar a desfilar. La majoria del públic, però, malgrat la incomoditat de la seva situació, va aguantar fins al final i va premiar els artistes amb merescuts i entusiastes aplaudiments.
Salvador Mas, el director, va saber escoltar la gran nau de la catedral i va proposar una lectura lenta, cerimonial, solemne i transcendental d’aquest Requiem que va ser presentat en una versió revisada per ell mateix. La seva direcció va ser atenta, eficaç i amb claredat d’idees, l’orquestra el va seguir amb suficiència en la intenció expressiva, i el cor, que habitualment treballa sota el mestratge de Pere Lluís Biosca, va sonar ben equilibrat en les seves seccions, segur, flexible i molt ben matisat en les dinàmiques.
L’equip de solistes vocals format per la soprano Irene Mas, la mezzosoprano Gemma Coma-Alabert, el tenor Roger Padullés i el baix Sebastià Peris també va estar perfectament a l’altura dels requeriments i cal destacar l’excel·lència de la soprano en el cèlebre “Laudate Dominum”, la “perla” de les Vesperae. Tot plegat una bona i agradable sorpresa.
Imatge destacada: © Martí E. Berenguer
