TEMPORADA OBC. Lang Lang, piano. Dir.: Rubén Gimeno. Obres de Mozart i Rachmàninov. L’AUDITORI. 26 DE FEBRER DE 2016.
Per Lluís Trullén
Lang Lang tornava a L’Auditori, pocs dies després del seu recital de piano, per debutar amb l’OBC en una sala que presentava un ple absolut. Dos concerts per a piano, respectivament de Mozart i Rachmàninov, ens van permetre escoltar Lang Lang en dues estètiques diametralment oposades. Després que l’OBC (esplèndida durant tot el concert) dirigida per Rubén Gimeno –cobrint el buit de director, ja que inicialment estava anunciat el mateix Lang Lang en el doble paper– obrís el programa amb l’obertura del Così fan tutte de Mozart, la música del Concert per a piano núm. 24, en Do menor esperava Lang Lang. La seva versió s’allunya de tots els cànons preestablerts. Ell és conscient que davant seu té un piano Steinway que li permet unes possibilitats de so quasi il·limitades i poder realitzar unes dinàmiques de sonoritat que van des del pianissimo més delicat fins al fortississimo (fff). Lang Lang comprèn Mozart d’una manera romàntica, amb allargament de les frases, amb contrastos de sonoritat constants, amb una dicció que s’aprofita de la seva prodigiosa tècnica d’articulat, que li permet realitzar uns lligats cristal·lins. Conscient que té entre mans un dels pocs concerts de Mozart escrit en modalitat menor, amb uns cromatismes que a moments l’apropen a la Fantasia i a la Sonata que Mozart va escriure en la mateixa tonalitat, desplega unes sonoritats romàntiques d’un efectisme innegable. El seu Mozart defuig els cànons historicistes, però tampoc no segueix les pautes que va marcar Rudolf Serkin en la seva paradigmàtica interpretació del Concert esmentat. Lang Lang fa de la seva proposta (contrastada en dinàmiques, amb elegants rubatos, amb frasejos d’una delicadesa exquisida) un cúmul de meravelloses sorpreses per les quals el pianista xinès pot tenir detractors, però no es pot negar que posseeix un magnetisme inqüestionable. Lang Lang no copia ni reprodueix altres versions. El seu Mozart porta un segell personal inequívoc, atractiu per a uns i del tot discutible per a d’altres.
L’OBC va fer un bon treball a les ordres de Rubén Gimeno, malgrat que mai no va perdre de vista la complicitat gestual de Lang Lang envers les diverses seccions orquestrals. Tal com es va esdevenir amb la seva interpretació del Primer Concert de Rachmàninov, constantment aparta la vista del teclat (no importa que hi hagi salts, passatges d’octaves o complexes combinacions rítmiques), per dirigir-la a la secció que l’està acompanyant. Lang Lang té un domini de l’escena i de l’escenari absolut. La seva manera efusiva de saludar, la seva complicitat amb el públic, és un component bàsic que també ajuda a explicar l’èxit d’un pianista que desperta admiració però que té un domini del món mediàtic que no agrada els més puristes. Però el que sí que va resultar inqüestionable va ser la seva versió del Concert per a piano núm. 1 de Rachmàninov. Si el seu enregistrament dels Concerts núm. 2 i núm. 3 o de les Variacions sobre un tema de Paganini són una proesa de facultats tècniques i musicals, el seu pas pel número 1 segueix les mateixes pautes. Lang Lang, en ser un pianista molt a l’estil de Volodos quant a l’enfocament que té de les obres concertants de Rachmàninov, posa al servei de l’obra la perfecció de la tècnica i la utilització de recursos per obtenir la força de sonoritat. Lang Lang aprofita amb un gest tècnic perfecte del braç tot el pes del cos per als atacs de les estructures massives d’acords que figuren al Concert. Quan ell ho creu oportú (i tal com fa en la seva versió del Concert núm. 2 de Bartók) es decanta per un moviment d’avantbraç per obtenir una sonoritat més percudida; per contra, la lleugeresa que és capaç d’imprimir li atorga una facilitat per als passatges de més volatilitat, que semblen pura màgia als seus dits. La música visceral, romàntica, apassionada i vehement del Concert van en consonància amb l’estil de Lang Lang, un pianista que malgrat tenir les facultats per tocar tots els estils i repertoris, té les obres romàntiques i les grans partitures concertants de Prokófiev, de Txaikovski i de Chopin com a referents. L’Auditori va acomiadar Lang Lang amb una grandíssima ovació, fins que el pianista, sempre saludant efusivament i somrient a una tal mostra d’entusiasme, va emportar-se el primer violí i consegüentment tota l’OBC per donar per acabat aquest nou èxit en la seva carrera.
