Kristian Bezuidenhout, piano. Freiburger Barockorchester. Dir.: Gottfried von der Goltz. Piano Concertos, KV 413, 414, 415.
Harmonia Mundi, 2016
Els Concerts per a piano, KV 413, KV 414 i KV 415 van ser escrits per Mozart molt immediatament abans de la seva definitiva instal·lació a Viena, on van ser publicats. Constitueixen l’inici, el punt de partida, d’un cicle que va abastar un total de catorze, que corresponen a un moment feliç de la seva existència, a la fi alliberat del jou del bisbe de Salzburg. Per tant, inicien una etapa personal i creativa, la darrera, i aquest aspecte es mostra de manera explícita en unes composicions que, sota una falsa aparença de lleugeresa, traspuen vida; que exulten color, energia i llum. Hi ha en aquests Concerts aquell desideràtum que el mateix compositor els havia atribuït: “Els Concerts són precisament quelcom intermedi, entre pesat i lleuger, són molt brillants, agradables a l’oïda, naturals sense caure en la futilesa”.
Mozart en aquells anys va menar una intensa i productiva –en termes econòmics– activitat concertística a Viena i aquesta vivència pianística com a intèrpret també es traslladà a l’àmbit creatiu, i, en definitiva, forma part del tot existencial del músic d’aquell moment.
Ell mateix, atenent a l’al·ludit context de lleugeresa de les composicions, havia obert la possibilitat que fossin interpretats amb acompanyament de quartet de corda, encara que la forma definitiva fos amb orquestra de corda amb instruments de vent.
Aquesta és la versió que ens ofereix aquí la ben coneguda a casa nostra Freiburger Barockorchester, amb el pianista sud-africà Kristian Bezuidenhout. I amb ella se’ns fa molt present aquest tot formal al qual ens estem referint. Aquest joc en què lleugeresa, lluminositat i gairebé enjogassament no estan renyits amb transcendència; en què una escriptura precisa no amaga l’autenticitat i substància del discurs de fons; de fet, el conjunt de l’obra del músic salzburguès està impregnada per aquest segell tan paradigmàtic.
El pianista Kristian Bezuidenhout, que està endegant una activa carrera al fortepiano, n’ofereix una interpretació netament mozartiana; o sigui transparent, gens emfàtica, gens personal en el sentit de pretensiós, del voler deixar segell, i aquest, per tant, és un mèrit bàsic; si algun retret podria presentar és que el concepte lleugeresa potser ha estat portat massa a les últimes conseqüències amb uns tempos molt vius. No sempre velocitat és sinònim de lleugeresa en música… ni de transparència. I el mateix es pot dir d’aquesta màquina esplèndida de fer música autèntica que és la formació alemanya, amb el seu concertino en funcions de director, com és habitual. En definitiva, un selecte bany de Mozart intensament i genuïnament mozartià.
