KREATUR. Direcció i coreografia: Sasha Waltz. Interpretació i coreografia: Liza Alpízar Aguilar, Davide Camplani, Clémentine Deluy, Claudia de Serpa Soares, Peggy Grelat-Dupont, Hwanhee Hwang, Lorena Justribó Manion, Annapaola Leso, Nicola Mascia, Virgis Puodziunas, Zaratiana Randrianantenaina, Aladino Rivera Blanca, Corey Scott-Gilbert, Yael Schnell. Música: Soundwalk Collective. Disseny de vestuari: Iris van Herpen. Il·luminació: Urs Schönebaum. TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA (SALA TALLERS). 28 DE SETEMBRE DE 2017.
Per Clàudia Brufau
Feia molt de temps que no sentia tanta impaciència perquè comencés un funció. Aquesta sensació la vaig tenir el dijous 28 al Teatre Nacional de Catalunya. Al principi no entenia per què se m’havia infiltrat aquesta sensació tan intensa al cos, però just abans que Xavier Albertí agafés el micròfon, em vaig adonar que hi havia un efecte sonor greu en loop. Aquell murmuri inquietant impregnava la sala: expectació total. El TNC va encetar la temporada amb unes circumstàncies excepcionals, intervingut. Sense que es tractés de cap paral·lelisme literal ni metafòric, l’obra que érem a punt de veure es recreava en sensacions i situacions convulses que hem viscut aquests dies. La coreògrafa Sasha Waltz a Kreatur ens endinsa en la cara més fosca i lletja de la relació entre l’individu i la comunitat, en una societat pertorbada. La coreografia interpretada i creada per catorze intèrprets ens endinsa en un paisatge d’accions múltiples i simultànies, com si fos una quadre de Pieter Brueghel el Vell, en el qual no hi ha un focus específic, sovint privat de punt de fuga. Així doncs, al llarg de bona part de la coreografia, un ha d’escollir què enfoca i desenfoca, un exercici de perspectiva desafiant per a l’espectador.
Després d’haver creat per a posades en escena d’òperes, Sasha Waltz ha coreografiat amb música electrònica composta per Soundwalk Collective per tornar a la dansa abstracta i a una fisicitat contundent. Sense caure en la superficialitat ni els tics més obvis que es poden traspuar de la transgressió, el vestuari de la dissenyadora holandesa Iris van Herpen evoca clarament un món habitat per pecadors i per dimonis interiors. La il·luminació freda dissenyada per Urs Schönebaum embolcalla i matisa aquest paisatge amb un filtre de blanc nuclear que tan aviat ens pot remetre a un món mitològic o bé a un futur distòpic.
Malgrat que al cor de la coreografia, Waltz desplega tot d’emocions convulses que indaguen en els aspectes més inquietants dels humans, l’espectacle arrenca amb una escena ben abstracta, gairebé com si els ballarins fossin éssers vegetals. Planxes flexibles i transparents, uns tubs flonjos en forma de núvol cobreixen els ballarins. Les figures escultòriques es converteixen en persones de diferents mides i edats. Un retaule que contemplem en la distància, exageradament carregat d’accions simultànies, s’apaguen els llums i de la foscor emergeix una massa d’individus els cossos dels quals es mouen amb moviments convulsos, enervats. De la distància emocional de l’inici, l’espectador és cridat a prendre part mentalment de la situació. Waltz aplica la millor tècnica compositiva, les distàncies i les formes es revelen com grans obres plàstiques sobre la paret d’una galeria. El moviment és constant i les personalitats de cada individu s’apoderen de la seva pròpia trajectòria en l’espai i en la interacció amb els altres. Les tensions augmenten fins que les criatures s’enfilen per les escales i es col·loquen sobre un passadís estret, l’una darrere l’altra. Abocades al precipici, n’hi ha unes que escalen el mur i d’altres que es deixen caure avall. Sempre hi ha una víctima, un botxí, però aquests rols sempre s’intercanvien. Totes les criatures són pecadores i supervivents.
Sasha Waltz ens meravella amb imatges arquitectòniques en moviment, com quan una ballarina puja sobre unes escales transformades en un ventall gegant o una dona vestida com si fos un eriçó, dins un vestit de punxes que no pot interactuar amb la resta sense fer-los mal. Passos de dos en els quals la dansa es difumina perquè els protagonistes són els gestos escultòrics que queden impresos en l’aire. Kreatur és d’una força plàstica i sonora brutal –enmig de la música electrònica sonen lladrucs i altres sons quotidians que ens descol·loquen–, la dansa és pura acció física. Llàstima que la coreografia peca de reiterativa, si no aconseguiria retòrcer l’estómac i la imaginació en cada instant. L’arc compositiu que dibuixa Waltz és bellament simètric, les criatures sembla que al final tornin dins les poncelles, tot silenciant els seus moviments i fonent-se en la foscor. Kreatur ens enfronta amb les nostres pròpies pors i els dimonis interiors –la paranoia–, un jardí dels petits grans horrors abstractes que suggereixen realitats concretes i imperiosament actuals.
