Murray Perahia, piano. J. S. Bach: The french suites. Deutsche Grammophon, 2016
Començo fent dues advertències. La primera, que sento una gran admiració pel pianista Murray Perahia. I la segona, que les versions per a piano de l’obra per a teclat de J. S. Bach no em resulten mai plenament satisfactòries. Sempre, fins i tot en interpretacions de grans artistes, hi trobo un cert ròssec contra natura que em dificulten la plena acceptació.
Bach les va escriure a l’època de la seva estada a la cort de Köthen (1717-1723), en la qual va compondre bona part de la seva obra instrumental, com ara els Concerts de Brandenburg i aquestes Suites. Mentre disposava d’una orquestra de qualitat no gaudia d’una capella; d’aquí ve l’atenció particular a l’obra no vocal.
Bastit damunt danses populars –allemandes, courantes, sarabandes, minuets i gigues–, aquesta música desprèn un aire gairebé de joc i de goig de viure. Són obres lluminoses, d’una aparent lleugeresa, tanmateix plenes de música autèntica.
Perahia, que va ser colpit per Bach a través d’una versió de Pau Casals de la Passió segons sant Mateu, fa un pas més en la seva devoció bachiana després d’haver enregistrat les Variacions Goldberg, les Partitas i les Suites angleses. Aquest cedé forma part, per tant, d’un procés rigorós que es tradueix en una versió rodona, que no vol dir perfecta; una versió sense cantells i sense fregadissos, que traspua naturalitat.
Una virtut que sempre he valorat en el pianista anglès és la de l’autenticitat, i el concepte no es fàcil d’explicar. Caldria situar-nos en la connotació de noblesa, de matèria inatacable i també de sinceritat, de fidelitat a un ideari musical construït damunt terrer ferm. Res del que fa Perahia és balder, tot té sentit, tot obeeix a un desideràtum estètic, que a la fi acaba essent ètic, concepte que també se situa, òbviament, a la família de l’autenticitat.
Perahia aconsegueix que oblidem l’origen instrumental d’aquesta música; que la faci pianista sense deixar de referenciar-ne el respecte per les fonts clavecinistes. Hi ha sentit pianista autèntic i alhora respecte, i per això aquell contra natura al qual m’he referit a l’inici desapareix. I sobretot, atenció a les sarabandes, excepcional.
Amb motiu de la seva darrera actuació al Palau algú va dir: “És un pianista de la vella escola”. No hi estic d’acord, car crec que és un pianista de la gran escola; la que transcendeix modes, criteris, evangelis estètics…
