Iberian Sounds
Música catalana per a dos pianos
Emili Brugalla i Vesko Stambolov, piano
Columna Música, 2023
Els pianistes Emili Brugalla i Vesko Stambolov ens presenten un enregistrament amb música catalana per a dos pianos basada en el folklore ibèric. Enregistrat a Bulgària l’abril del 2022, el disc s’obre amb una clara influència rítmica del flamenc.
Joan Guinjoan mostra un gran domini de l’escriptura per a piano en Flamenco, escrit en tres moviments. Evidencia un estudi ampli, tant de les possibilitats tímbriques com rítmiques de l’instrument, així com una influència del cante jondo en el moviment inicial. En el segon el compositor explora també l’interior de l’instrument imitant per moments una guitarra al costat d’un cant proper al lament i es clou amb un convuls final. El duo aconsegueix una plena compenetració, amb moments d’una gran tensió. L’exploració tímbrica i la recerca imaginativa de colors arrodoneixen la interpretació d’una obra que hauria d’esdevenir un clàssic entre els pianistes.
Les Flamenquerías –del gairebé inèdit Carles Suriñach– destaquen per la seva rítmica incessant a “Soleares”, l’expressivitat i sensualitat de “Romance” i unes vitals “Sevillanas” –un punt descriptives i properes a la tradició de la música ibèrica per a teclat. Una obra creada a partir de l’estereotip musical espanyol i que, amb el flamenc, però també amb un punt impressionista i folklòric aconsegueix un llenguatge d’harmonies atractives.
Sorprèn el Fandango del pare Soler, en arranjament del propi Emili Brugalla. Una obra obsessiva, per moments hipnòtica, imbuïda de bellesa i lluminositat i que alhora sembla irradiar a la resta de compositors. El duo hi excel·leix amb una brillant interpretació de nítida articulació, fraseig elegant i un element rítmic sempre fresc.
En el ballet Alegrías de Robert Gerhard sorgeix de nou la inspiració, tant de l’element castís com del fandango. Des d’un “Preámbulo” que alterna els compassos de 3/4 i 6/8 sorgeixen unes aromes andaluses que semblen mirar la tradició popular però amb un llenguatge propi i un ús de la dissonància que aposta més per una mirada irònica que per una continuació del discurs d’Albéniz. El compositor de Valls ofereix una rítmica “Jácara” i una contrastant “Farruca”, abans de cloure amb un brillant “Jaleo”, on els intèrprets subratllen l’element espanyol que per moments és ben proper a Falla. Brugalla i Stambolov exhibeixen aquí una gran precisió rítmica, tot remarcant el caràcter de l’obra, amb bons contrasts de caràcters i d’intensitat.
Xavier Montsalvatge clou el viatge musical amb el seu Calidoscopio. Una obra personal i d’estils molt diferents, així com imbuïda d’encants rítmics i tímbrics.
En resum, un viatge apassionant per la literatura pianística catalana per a dos pianos en lectures intenses i madures, de bon equilibri sonor, tímbrica seductora i complicitat excel·lent.
