LA COBLA DE LA REPÚBLICA. Cobla de l’ESMUC. Pep Moliner, director. Obres d’E. Morera, A. Juncà, Josep Serra, F. Pujol, R. Lamote de Grignon, E. Casals, J. Garreta, J. Manén, E. Toldrà i Joaquim Serra. PARK GÜELL. 9 DE JULIOL DE 2021.
La història sorgeix a cada racó. Probablement sense ser-ne del tot conscients, cada objecte, cada pensament, cada glop d’aigua, cada bri d’aire té un passat. I el que és extraordinari és que a través de nosaltres tindrà un futur. És fantàstic poder copsar i assaborir una realitat tan evident, i és justament això el que proposa el Cicle d’Història i Música de Barcelona. Enguany, la vuitena edició, omplint de nou de música un espai idíl·lic, el parc Güell (o Park Güell, si ha de prevaler el rigor historicista prefabrià), i brindant l’oportunitat complementària de reviure un espai tan únic tal qual l’hem conegut les velles generacions abans no fos usurpat a la ciutadania engolit per l’ànsia turística postolímpica.
Amb la proposta La Cobla de la República, el cicle va fer lluir una època daurada de la creació musical per a cobla amb un corpus programàtic basat en diversos poemes amb forma de sardana. La voluntat principal del concert es basava justament a evidenciar un episodi històric en què aquesta formació instrumental es va erigir en un dels elements més propis de la cultura nacional, però de manera col·lateral van aparèixer fets rellevants del passat. Per exemple, tornar a sentir una cobla en aquell espai va fer venir al cap aquelles magnífiques edicions de l’aplec de Gràcia abans no hagués de ser traslladat a baix a vila per les necessitats conservacionistes del parc. I rememorar peces com La vaca cega o Tarragona van fer venir al cap aquells magnífics enregistraments que la Cobla Barcelona va fer per a Edigsa en uns moments tan complexos com van ser la dècada dels seixanta. Reminiscències, records, etapes… Història.
La Cobla de l’ESMUC es va vestir de gala per a una cita de tall clàssic que, justament per això, resultava extraordinàriament atractiva. Sota la batuta tendra i decidida de Pep Moliner, la formació instrumental va repartir joc entre les agilitats de peces juganeres com Florida de Francesc Pujol i el misteri malenconiós que amaga Idil·li de Josep Serra. Es pot destacar especialment el treball delicat de conjunt que van oferir en peces tan complexes com Somni gris de Juli Garreta o Evocació d’Eduard Toldrà, i van brillar amb llum pròpia el quintet de fusta inicial de Nupcial de Ricard Lamote de Grignon i el magnífic coixí harmònic del metall a Somni gris de Juli Garreta i a Cantallops d’Eduard Toldrà. En l’àmbit de les individualitats, la tenora d’Àlex Vila va resultar demolidora a Sardana tràgica de Joan Manén i corprenedora a Cantallops, extraordinàriament ben abrigat per la clau de Fa, mentre que el trombó de Jordi Gómez va palesar una profunditat extrema a Somni gris i Cantallops, entre altres moments en què la seva presència es va fer notar de valent. La complicitat dels solistes de la fusta a Tarragona d’Enric Casals va semblar un elegant duel d’esgrima entre la tenora d’Elisenda Vilarrúbias i el tible de Xavi Pinyol, mentre que el flabiol d’Albert Fontelles, amb una discreció envejable, va fer ressaltar totes les veus primeres amb els guarniments dels contracants que li eren propis.
Ben a l’inici del concert, i cedint tot seguit en exclusiva tot el protagonisme a la formació musical sense cap més interrupció, la musicòloga Laura Valls va fer una presentació en què va emmarcar l’espai temporal en què havia aparegut tot aquest corpus literari. Per remarcar la rellevància que la cobla havia assolit com a formació instrumental en aquell moment, va destacar que el programa incloïa un seguit de sardanes no pensades per ser ballades. És ben cert que la sardana, com el vals i tantes d’altres, és una forma musical bàsicament ballable que pot adquirir múltiples caràcters. Tot i que es fa molt difícil d’establir quin tipus de música pot semblar més ballable o menys a cada oient, i, encara més, discernir quina era la voluntat real de cada compositor a l’hora de concebre les seves creacions, no hi ha dubte que el grau experimental que lluïen moltes de les deu peces del programa fa pensar que alguna cosa passava en aquells anys de les dècades dels vint i trenta pel que fa a l’estètica musical. I només que per copsar aquesta constatació històrica, l’estada al parc Güell va valer la pena.
