27è CICLE DE MÚSICA CONTEMPORÀNIA DEL SEGLE XX-XXI (Fundació Música Contemporània). Grup Fundació Música Contemporània. Dir.: Xavier Pagès. Obres de Sansa, Grèbol, Zafer, Guinjoan i Pagès. ATENEU BARCELONÈS. 21 DE MAIG DE 2012.
Per Jaume Comellas
A Albert Sardà ningú no li podrà negar unes característiques personals molt ben instal·lades en el seu si; convicció i estima infinita per la música contemporània, tossuderia i fe, capacitat d’emprenedor i finalment esperit indomable de lluita contra tots els elements. Sense aquest conjunt de virtuts no hauria estat possible haver arribat a la ja vint-i-setena edició del molt seu Cicle de Música, inicialment del segle XX i ara ja també del XXI.
Una visió objectiva del que ha representat aquesta trajectòria oferiria uns resultats marejadors. Observem a tall d’exemple que només en l’edició actual en els seus vuit concerts programats s’hauran produït una desena d’estrenes i haurà permès escoltar música de noms nostres i de fora tan importants com Homs, Soler, Casablancas, Mestres Quadreny, Piazzolla, Valls, Guinjoan, Pagès, Grèbol, Padrós, Stockhausen, Sardà, Halffter, Montsalvatge, Gerhard, Amargós, Boliart, Lewin-Richter, Brncic, etcètera.
El taló d’Aquil·les en tot cas és que massa sovint les condicions en què s’ha i haurà ofert la producció que ha promogut la història del cicle, no han estat les millors possibles. Aquí la crisi ve de lluny i no es pot circumscriure a la parcel·la econòmica, sinó que té arrels, culturals, més profundes.
El concert que ens ocupa va tenir el mèrit d’oferir el naixement –i esperem que tingui una bona creixença i llarga vida– del Grup Fundació Música Contemporània, format per cinc joves intèrprets, sota la direcció solvent i rigorosa de Xavier Pagès, que se les van heure amb un aplec d’obres de característiques i de substància qualitativa dissemblant. El vèrtex més elevat es trobava en el molt elaborat Puzzle de Guinjoan i el feliç colofó d’H2O de Xavier Pagès, precedits per obres d’Armand Grèbol, i de Jordi Sansa i l’aquí desconegut Tolga Zafer, aquests dos compositors amb partitures més en vies que en realitats tangibles i consolidades.
I planant damunt de tot, l’eterna –almenys té 50 anys– i irresoluble dialèctica de la marginalitat social d’aquesta música; de la música, justament, dels nostres dies.
