Spanish piano music
Sofya Melikyan
Obres de Granados i Mompou
Flagey, 2018
Els criteris que regeixen la tria que omple els cedés moltes vegades resulten sorprenents, fet que, en principi, no ha de ser necessàriament negatiu, sinó que fins i tot pot resultar saludable; però en molts casos resulten també difícils de comprendre.
Aquest darrer és força el cas d’aquest enregistrament en què una jove pianista armènia, Sofya Melikyan, proposa aplegar dos músics catalans de característiques força dissemblants, fet que complica entreveure l’arrel més remota dels lligams; d’uns lligams que podrien –insistim-hi en el “podrien”– trobar-se en la dimensió romàntica i postchopiniana de Granados i en l’admiració profunda de Mompou per l’obra de Chopin, exhibida aquí en l’aplec Variacions sobre un tema de Chopin.
I de fet, aquests lligams una mica rebuscats –la protagonista al llibret només justifica la tria en l’estima que sent per la música espanyola sense més especificació– apareixen en una certa manera en aquest recital en què la confrontació de dos grans romàntics –Granados i Chopin–, encara que el segon ponderat pel refinament de Mompou, conflueixen en una música de gratíssima audició, d’un romanticisme exquisit, gens passional, no eixut però sí controlat, d’una definitiva elegància i hi afegirem distinció.
El fet que les obres del compositor de Lleida que s’ofereixen siguin de gran repertori –el món goyesc–, per a l’intèrpret suposa una certa dificultat en l’impossible evitar comparacions amb tantes i tantes versions d’excel·lència. Altrament és el cas de l’obra de Mompou-Chopin, molt menys projectada, però alhora també molt genuïnament mompouniana, molt feta de ressons subtils –el pedal juga un gran paper en l’obra del compositor barceloní–, de silencis suggestius, de metall aurífer. Podríem parlar també d’un cert deix impressionista, que afavoreix una dimensió altra però molt enriquidora en aquest joc de variacions tric, molts espès d’imaginació i aprofundit en l’original de Chopin.
Sofya Malikyan serveix aquestes obres amb una perfecció que podríem dir-ne acadèmica, de gran acadèmia, per descomptat, en què tot està molt ben dit, realment molt ben dit, però en què potser manca un més enllà del ben dit, una incorporació d’un cert alè de mal dit creatiu, personal i rupturista.
Imatge destacada: Sofya Melikyan. © Natasha Lebedeva
