Spanish light
Francisco Fullana, violí
Alba Ventura, piano
Obres de Turina, Sarasate, Granados, Toldrà i Manén
Orchid Classics, 2023
Amb una tècnica ben fonamentada, una maduresa expressiva i una trajectòria ja interessant, el violinista mallorquí Francisco Fullana i la pianista catalana Alba Ventura ens ofereixen un apropament a la música espanyola per a violí i piano.
La Sonata per a violí núm. 2, op. 82 de Turina, coneguda com a “Sonata espanyola”, és l’obra més llarga del disc i està impregnada d’una rítmica i una munió d’elements clarament espanyols. Francisco Fullana i Alba Ventura n’ofereixen una lectura molt vivencial, amb alguns arravataments passionals, un “Vivo” impregnat d’aroma andalusa –amb un piano tan ple d’essència com brillant– i un final certament emocional. Les interpretacions són equilibrades, idiomàtiques i tan belles com incandescents.
La música nacionalista espanyola de principis de segle XX no acaba aquí, sinó que està representada per Zigeunerweisen, op. 20 (Aires gitanos) i la Romanza andaluza de Pablo Sarasate. Són obres d’un caràcter clarament virtuós, però on no s’ha de caure en cap finalitat circense. I així ho entenen els intèrprets oferint una visió imbuïda de personalitat i caràcter, viscuda des de les entranyes, amb un rubato ben necessari i aquell punt castís on la rítmica del piano és tan essencial perquè el violí pugui volar i extreure tota la sensualitat i el virtuosisme així com exhibir un punt de risc i una sonoritat càlida. Corprèn sentir aquesta concepció esplèndida, tant als passatges virtuosístics com en el punt de calidesa i expressivitat, amb encant i refinament, així com magnetisme i elegància. Res d’això seria possible sense el seu so brillant i uns matisos sempre seductors.
També hi ha una part important de compositors catalans, amb una interpretació molt ben treballada i de bells colors de la Sonata per a violí i piano d’Enric Granados, en la qual té cabuda tant la interpretació romàntica com la poesia, amb un Toldrà –“Oració al maig” i “La font” dels Sis sonets– que sona molt fresc i un Joan Manén que sorprèn amb el seu brillant Caprice núm. 3 –una obra influenciada per música francesa del seu temps. El violinista s’exhibeix en una cadència inicial, imbuïda de sabor mediterrani, abans de passar a una segona part plena de color i esperit, basat en la cançó popular de La pastoreta.
Clou aquest disc bell i genuí una adaptació del propi violinista d’El cant dels ocells.
L’expressivitat i la veritable passió que exhibeixen els intèrprets queden subratllades gràcies a la claredat rítmica, el sentit de contrast i un bell lirisme, en unes versions tan brillants i lluminoses com evocadores. Fullana posseeix un so rodó, amb un vibrat sempre present i una frescor en el discurs que resulta estimulant. Alba Ventura no es dedica a acompanyar, sinó que proposa, ofereix colors, ambients evocadors o plenament romàntics, amb passió, elegància i evocació. Un disc que és obligat d’escoltar i gaudir-ne.
