SIMFÒNICS AL PALAU. Festival de valsos i danses. Orquestra Simfònica del Vallès. Júlia Farrés, soprano. Dir.: Xavier Puig. PALAU DE LA MÚSICA. 19 DE DESEMBRE DE 2020.
Des dels seus orígens, el Festival de valsos de la Simfònica del Vallès ha esdevingut un emblema en la seva programació. Més enllà de les peces dels Strauss, particularment de Johann Strauss fill, enguany s’hi proposava una aproximació a la Barcelona de principis del segle XX repescant peces del Modernisme musical i del Teatre Líric Català, popularment conegut com a sarsuela catalana: una mostra del compromís de la formació i del seu titular, Xavier Puig, amb el repertori nostrat i per redescobrir. Enmig, els comentaris del mateix director combinaven l’humor i la crítica a la situació actual amb informació bàsica i molt ben documentada de les composicions.
En aquest sentit cal destacar la recuperació –per esporàdica que sigui– de dues àries: Posta de sol de Nicolau Manent amb text de Serafí Pitarra i una jota de La revolta de Felip Caparrós; així com la més habitual sardana “En el Vallespir” de Cançó d’amor i de guerra de Rafael Martínez Valls, en un recorregut que també va incloure la suite orquestral de valsos L’any de la picor d’Enric Morera. Si les primeres combinaven una vocalitat amb ornamentació hereva de la tradició belcantista passada pel sedàs afrancesat del drama líric decimonònic, l’obra de Morera jugava amb l’empremta germànica en la introducció i els detalls d’instrumentació imaginatius, com la dialèctica entre els pizzicati de les cordes i les respostes de les fustes. Júlia Farrés va defensar les seves intervencions amb un volum menys cabalós del que se li recordava, puntualment coberta per l’orquestra, però amb el gust que la caracteritza en el fraseig i la flexibilitat en el registre mitjà-agut que l’ha convertit en una solvent soprano lírica lleugera.
El director cerverí va tendir a una estilització de les peces des de l’elegància, però sense manllevar-hi un caràcter punyent, amb sonoritats opulents. Va jugar amb fluctuacions de tempo (retards i acceleracions) a l’obertura de Cavalleria lleugera, tot assolint unció i legato en la secció central cantada per les cordes; i una seducció hipnòtica i creixent en l’exposició del tema del vals de l’obertura de La bella Galatea, també de Von Suppé. El bis de la Marxa Radetzky de Strauss pare, enginyosament reconvertida en sardana per Marc Timón, va cloure el concert. Prèviament, l’homenatge i paròdia de La Trinca a la Cinquena Simfonia de Beethoven amb el famós Paper, paper i un Desembre confinat, adaptació de Desembre congelat, aportaven el toc d’humor a la primera de les sessions d’un programa que, si les circumstàncies ho permeten, s’oferirà una desena vegades en poblacions catalanes durant les dues properes setmanes.
Un humor, per cert, també palès en el divertit vídeo de promoció del festival que és un dels eixos també de promoció d’una orquestra que no només cuida la imatge i la seva vessant dinamitzadora com a agent social i la interrelació de la música amb l’entorn. Així li ho ha reconegut el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya amb una distinció per la seva col·laboració i el compromís amb els serveis de reinserció a través de la música oferint classes de violí a interns dels centres penitenciaris catalans. I en aquest sentit, hi ha un nom que n’ha estat el motor: la violinista Canòlich Prats. Enhorabona.
Imatge destacada: (c) Lorenzo Duaso.
