Temporada Cambra i Recitals 11-12 de L’Auditori. Josep Colom, piano. Maria Beloso, actriu. Claudio Colangelo, posada en escena. Mompou: Música callada. L’Auditori (Sala Oriol Martorell). 12 de març de 2012.
Per Lluís Trullén
Si ens volien sorprendre, ho van aconseguir. Més encara quan el títol en portada del programa anunciat Música callada de Mompou, amb Josep Colom al piano, no es corresponia amb la realitat del concert que finalment vàrem escoltar. En lletra petita a l’interior, el nom de Maria Beloso, actriu, i Claudio Colangelo, director d’escena. I en els comentaris del programa de Miquel Gené González, res que fes preveure el que havia de succeir. Sobre l’escenari hi havia dos pianos, un dels quals el de Mompou que va ser donat per Carme Bravo al Museu de la Música de Barcelona l’any 2002 i amb el qual Josep Colom va interpretar una part dels quatre quaderns que integren la Música callada de Mompou; una idea sens dubte brillant i emotiva. Es fa el silenci i Maria Beloso i Josep Colom –els dos vestits íntegrament de blanc– surten a l’escenari. Però ara la Música callada de Mompou serveix de música de fons, ocupa un discret segon pla, pels versos sobreposats a la música del Cántico espiritual de sant Joan de la Creu. Per cert, al programa ni una sola referència sobre qui era l’autor ni a quina obra pertanyien els versos que l’actriu recità.
El mateix Mompou va musicar l’any 1951 El cantar del alma de sant Joan de la Creu, però ell mateix puntualitzava en el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi l’any 1952 “… la seva audició és interna. Pudor i reserva. La seva emoció és secreta i només pren forma sonora a través de les seves ressonàncies amb la volta freda de la nostra solitud”. El cantar del alma, que en tantes ocasions fou cantat sublimment per Victòria dels Àngels, ha esdevingut un veritable model de simbiosi entre música i paraula. És prou sabut que Mompou va inspirar-se en els versos “la música callada / la soledad sonora” de sant Joan de la Creu per definir i titular aquest corpus pianístic, una música que es podria, doncs, descriure com la veu del silenci.
Entre 1959 i 1967 Mompou va escriure els “Quatre quaderns” de la Música callada i només tres havien estat escrits amb anterioritat precisament per servir d’introducció (mai per ser utilitzats com a música de fons) per a la lectura d’uns poemes de Paul Valéry. La veu del silenci esdevé la recerca de l’estètica de Mompou per aquesta obra sense ornaments. Resulta sobradament conegut l’ideari estètic de Mompou emprat en aquesta composició: les seves sonoritats màgiques, els seus rubatos fascinants, pianissimi que es fonen amb el silenci, que basades amb unes harmonies velades, metàl·liques i a vegades transparents i despullades de notes innecessàries acaronen unes melodies misterioses, quasi inexistents, però que dibuixen una atmosfera suggerent i fins i tot mística. En paraules del mateix compositor, “la millor paraula és la paraula no dita; com tots sabeu, sóc home de poques paraules i un músic de poques notes”.
És el pur reflex d’aquell terme que Carme Bravo, vídua de Mompou, descrivia com “quietisme” i que “busca la música del silenci en les ressonàncies que es produeixen en nosaltres mateixos si assolim l’estat de catarsi necessari”.
Sens dubte, innovar i experimentar resulta del tot necessari, però cal especificar prèviament que assistirem a una nova proposta, explicar al programa de mà aquesta idea, per cert no gens reeixida, de fusionar versos i música, i no titular Música callada de Mompou una proposta en la qual prenia més protagonisme el paper de la paraula.
De ben segur que més d’un dels assistents al concert, ja de retorn va escoltar discogràficament la sublim Música callada de Mompou interpretada, per exemple, en les mans excepcionals del mateix Josep Colom, música en estat pur tal com va ser creada, o d’altres devien preferir llegir en silenci els excepcionals versos del Cántico espiritual de sant Joan de la Creu. Però la idea de sobreposar-los resulta fallida tant per a la música com per a la poesia.
