CONCÒRDIA. MÚSICA DE PAU A LA SEU VELLA. Latvian Radio Choir. Dir.: Sigvards Klava. Obres de Bernat Vivancos, Johann Sebastian Bach, György Ligeti, entre d’altres. SEU VELLA DE LLEIDA. 21 DE SETEMBRE DE 2013.
Per Mercedes Conde Pons
Amb el nom de Concòrdia. Música de Pau a la Seu Vella es va donar a conèixer a ulls i oïdes dels aficionats a la música un festival que, malgrat no ser de creació recent, havia romàs aliè al públic consumidor de música “clàssica” o “culta”. També es va donar a conèixer als oients àvids d’acústiques àmplies i generoses per a l’expansió del so de la veu humana en la seva formació coral –molts d’ells provinents de Barcelona i comarques properes mobilitzats especialment per a l’ocasió– un nou espai per a la música coral, la Seu Vella de Lleida. I, curiosament, va ser un cor letó, no pas del nostre país, el que va motivar una tal descoberta. Una descoberta que ja no va ser doble, si no triple, pel que va suposar també l’escolta del Latvian Radio Choir, dirigit per Sigvards Klava.
Remuntem-nos no gaire enrere. Al gener de 2011 a Riga, l’equip de Neu Records –Santi Bargunyó, Hugo Romano i Mireia Pacareu– enregistraven el primer cedé del seu nou segell discogràfic amb música de Bernat Vivancos, compositor i actual director de l’Escolania de Montserrat. Un nou cedé que naixia amb un objectiu molt diferent que el dels nombrosos volums que fan engruixir els catàlegs d’un mercat saturat i amb tendència a la regressió. Neu Records –que en aquestes dates ja porta dos enregistraments en el catàleg i en projecta un tercer– promou l’escolta exquisida, a través de nous canals del món conegut com de l’alta fidelitat. Neu Records promou l’escolta exclusiva i individual de la música, com si es tractés de l’escolta en directe, amb tots els efectes acústics que això suposa. Una autèntica experiència.
Les conseqüències d’un treball tan delicat i fet a consciència han dut a parlar de Neu Records com d’un producte que s’acosta a l’exclusivitat sense pretendre-ho ni promoure-ho. Qualsevol, de fet, pot comprar un disc seu. L’aterratge, aquest cop sí exclusiu a terres catalanes –i espanyoles–, del Latvian Radio Choir que va enregistrar el disc amb música de Bernat Vivancos, era doncs un esdeveniment únic promogut per les expectatives acumulades per l’escolta prèvia del disc, per la qualitat de la música continguda i per la qualitat del cor protagonista.
El dissabte 21 de setembre, la Seu Vella de Lleida va acollir la visita del Latvian Radio Choir (Cor de la Ràdio de Letònia) sota la direcció de Sigvards Klava, dins l’adient marc d’un festival titulat Concòrdia. Música de Pau i coincidint exactament amb el dia en què se celebra el Dia Internacional de la Pau. El context i l’espai convidaven al recolliment, a la meditació o pregària, al pensament, a l’alliberament espiritual… a qualsevol actitud contemplativa…, i la música hi va fer la resta. Perquè la música de Bernat Vivancos convida a aquesta actitud, i la qualitat sonora del cor és completament adient –i es podria dir que voluntàriament adequada– a aquest tipus de musicalitat.
A mig camí entre la música espectral i modal, la música de Bernat Vivancos travessa l’aire sense mai tocar el terra. És música celestial en el sentit més humà de la paraula. És música de l’aire, de la llum, música etèria i volàtil, que s’escola imperceptiblement per les oïdes per inundar el cos i la ment –i en ocasions l’esperit– de qui l’escolta amb l’actitud adient. Dèiem, abans, que l’espai hi acompanyava. La Seu Vella de Lleida, aquest espai centenari, on el romànic primerenc reivindica protagonisme sota les claus de volta gòtiques, presenta una acústica idònia als jocs sonors. De fet, i emulant el so 5.1 que busca reproduir Neu Records, el Latvian Radio Choir va interpretar les dues primeres peces del programa –el senzill i màgic Immortal Bach de Knut Nystedt i Le cri des bergers de Vivancos que evoca els ecos de les muntanyes davant els crits dels pastors– dividit en cinc cors situats estratègicament per la creu llatina de la nau central. Lux aeterna de György Ligeti –amb lleus tocs de microtonalitat en una peça estremidora– va ser el contrapunt al deliciós Nigra sum per a cor de noies de Vivancos. Una obra exquisida en la qual el tòpic del “so dels àngels” pren forma.
En un altre àmbit, però sempre amb un caràcter contemplatiu molt permanent –potser excessiu per a qui no estava avesat i/o alertat del que anava a escoltar–, Le temps scintille de Mārtiņš Viļums i Muo:aa:yiy:oum d’Anders Hillborg van ser moments culminants en el concert, per la varietat d’efectes sonors que un cor d’empastament i coordinació impecables va manifestar impassiblement al llarg del concert. I malgrat tot, va demostrar ser humà amb ocasionals instants de correcció d’afinació. L’obra de Hillborg va resultar tota una experiència per la quantitat d’harmònics resultants de la conjunció dels sons ressonants, que arribaven a hipnotitzar gairebé com ho fa el mític cant de les sirenes.
La delicada Aeternam de Vivancos va ser l’avantsala de l’obra que tancava el programa, la letona Zīles ziņa de Pēteris Vasks, més intensa i amb més plans sonors, tot i que tampoc no en grau superlatiu. El concert es va tancar amb la versió de Vivancos d’El cant dels ocells i una altra peça letona més enèrgica, ja amb tota l’audiència dempeus.
Tant de bo concerts com el viscut no siguin producte de la casualitat i experiències com aquesta no hagin d’ocupar l’espai d’“úniques”… en el temps.
