PALAU BACH. Cantus Cölln. Dir.: Konrad Junghänel. Sis Motets de Johann Sebastian Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 29 DE MAIG DE 2017.
Per Martí Sancliment Solé
Bach és arrel, pilar i terra fecunda. En Bach floreixen i s’abracen les harmonies i melodies més hipnòtiques i intel·ligents. El dilluns 29 de maig passat, Konrad Junghänel dirigint el Cantus Cölln va dur a terme un concert magistral amb la interpretació de Sis Motets (BWV 225-231) de Johann Sebastian Bach.
En la monumental obra de Johann Sebastian Bach, un tema la recorre transversalment: la mort, la finitud. Tot indica, i així ho fa palès Sir John Eliot Gardiner al seu excel·lent llibre La música en el castillo del cielo (Acantilado, 2016), que aquest fou un tema habitual de reflexió i preocupació del Kantor de Leipzig.
També els Motets del compositor caminen en aquesta direcció. Tots foren escrits per encàrrec i la majoria per acompanyar exèquies o per a la memòria dels difunts. Mitjançant diversos texts, alguns provinents de salms o de les Escriptures (Isaïes i Romans), així com d’autors com Martí Luter, Paul Thymich i Johann Franck, el tema de la mort s’enfoca a la mort física com a pla de la salvació individual i col·lectiva (Nefi, 9:6).
Recuperant la tradició del motet alemany, tan fecund a les regions de Turíngia i Saxònia, on foren també conreats per antics membres de la família Bach, com Johann Christoph Bach i Johann Michael Bach, els Motets de Johann Sebastian Bach arriben a un alt nivell de complexitat i alhora de perfecció, tot emprant amb gran equilibri i una sensibilitat magnífica l’art de la polifonia i el contrapunt. Aquestes característiques s’uneixen a l’absolut protagonisme de la veu humana en aquest gènere. En efecte, el motet és un gènere vocal i, molt sovint, a cappella. La utilització de la instrumentació per doblar les veus del cor o el doble cor resta encara avui discutida, malgrat que hi hagi fonts suficients per afirmar aquesta pràctica en algunes composicions i interpretacions originals.
Una obra com aquesta demana, necessàriament, un treball extremadament pulcre, exquisit i detallista per tal d’atorgar a cadascuna de les veus el seu caràcter, a cadascuna de les frases, la seva funció i sentit, i, al conjunt, la seva necessària espiritualitat i determinació. No en va probablement en aquestes obres, més que en qualssevol altres de Bach, la música i el text es fonen profundament amb l’objectiu de transmetre aquesta metafísica i religiositat tan pròpies de Bach.
L’ensemble Cantus Cölln és, per la seva trajectòria i experiència, un dels més apropiats per interpretar la integral dels Motets de Bach. En efecte, al llarg dels seus trenta anys, s’ha especialitzat en la interpretació de la música alemanya i italiana del Renaixement i el Barroc, de les quals, l’obra de Bach és sincera deutora. El dilluns 29 de maig al Palau de la Música tornaren a demostrar la seva valguda reputació amb una interpretació sense estridències, transparent, equilibrada i sentida alhora, però sense abandonar el ric tractament dinàmic que ofereix la polifonia de Bach.
El responsable indiscutible d’aquesta pulcritud i refinament, en fou el director, el llaütista Konrad Junghänel, que optà per una depuració interpretativa que portà el doble cor a la seva mínima expressió i l’acompanyà per un conjunt instrumental format per dos violins, una viola, tres oboès, un fagot, un violoncel i un violó que mostraren en tot moment una gran integració amb el conjunt vocal. Especialment brillants foren els oboès, en fusió gairebé perfecta amb el cor i fent gala d’una acurada articulació i rica eloqüència. També destacà l’expressió d’Albert Brüggen al violoncel i el vigor del baix continu amb Matthias Müller al violó, capaç de dotar el fraseig de contundència i contrast.
S’iniciava el concert amb el Singet dem Herrn ein neues Lied, monumental i alhora lleuger en el desenvolupament de la polifonia tan ben filada pels membres del cor, en el que esdevingué, sobretot al desenvolupament de la peça, un exemple de tímbrica homogènia entre les diverses veus, tan ben empastades. Lobet den Herrn, alle Heiden s’inicià amb gran expressivitat dramàtica en el contrapunt imitatiu característic d’aquesta peça i posà en relleu de nou la conjunció entre el cor i el conjunt vocal, el qual en un fresc i àgil baix continu manté constantment la inèrcia d’aquest cant de lloança.
Especialment sentida i profunda fou la interpretació del Fürchte dich nicht, ich bin bei dir, una obra de retòrica desbordant, en la qual les capacitats expressives i dramàtiques de l’intèrpret són imprescindibles per a una lectura correcta del seu significat. Cantus Cölln oferí, en efecte, una de les interpretacions més dignes i antològiques d’aquesta obra. El diàleg contingut entre les diverses veus, les quals entrellacen el missatge diví d’amor i salvació amb el desig d’eternitat i salvació del creient, s’executà amb un equilibri i balanç magnífics, acompanyats alhora d’una consciència transcendent.
La primera part conclogué amb el Der Gesit hilft unser Schwachheit auf, fresc i esponjat, alhora que dinàmic i lleuger, tot mantenint intacta l’arquitectura sonora que havia aconseguit crear des d’un inici amb la comunió perfecta entre la part coral i instrumental, tot articulant amb precisió el text.
La segona part, tan intensa com la primera, s’iniciava amb Jesu meine Freude, el més conegut dels Motets de Bach. Aquest motet, per a un sol cor i dos sopranos, fou el colofó d’un concert que aconseguí mantenir el públic en constant concentració, en un silenci pràcticament absolut, hipnotitzat per la profunditat de l’obra bachiana i alhora per l’excel·lència interpretativa. En aquesta peça el cor superà totes les expectatives i féu gala de la seva millor tècnica i compenetració; cada veu defensà magníficament la seva dificultat tècnica i les seves línies expressives, en un balanç equilibrat en tot moment i que contribuí a dotar el motet d’intenció, sinceritat i emoció.
El concert conclogué amb el motet per a doble cor Komm, Jesu komm, de caràcter solemne, on tot el pes de la fatiga vital descarrega en la veu dels baixos, expressiva i protagonista, especialment en la presentació d’una de les frases més clarividents del motet, “Der säure Weg wird mir zu schwer” (M’és tan feixuc l’aspre camí) que dóna pas a la construcció d’un contrapunt imitatiu. Els marcats contrasts dinàmics d’aquesta obra foren també delicadament interpretats, amb unes veus que fugiren de tota estridència i exageració per mantenir-se en una continguda i estable calidesa.
Després dels apassionats aplaudiments, Cantus Cölln, amb la batuta de Konrad Junghänel obsequiaren al públic un bis, el motet per a doble cor Ich lasse dich nicht, un dels més antics del compositor alemany, que sembla que podria haver estat compost en la seva etapa a Weimar, abans de traslladar-se a Leipzig, on compondria la resta dels seus motets. Un motet que simbòlicament s’acomiadava d’un Palau de la Música extasiat i transportat per l’arquitectura musical del mestre Kantor.
