Bona part dels espectacles de dansa, i sobretot els de dansa contemporània que veiem aquí, són amb música enllaunada; per això el programa de dansa i escena híbrida del Grec 2023 destaca per posar en solfa moviment amb música en viu. En aquesta crítica em proposo parlar de tres espectacles en què la música es veu i el moviment se sent: Beethoven 7 de Sasha Waltz & Guests, A Beginning_expanded version de Pere Jou i Aurora Bauzà –una peça que veuria cada setmana religiosament– i This is not (an act of love and resistance) d’Aina Alegre. En aquestes tres peces s’obre un ventall intrigant d’encaixos i diàlegs entre el so, veu i música en directe amb el cos i el moviment. Com a apunt curiós he d’afegir que, als programes de mà respectius, els tres espectacles parlen o especulen sobre el futur; tanmateix, a mi les tres obres m’han emplaçat molt o del tot al present.
GREC FESTIVAL DE BARCELONA. Beethoven 7. L. van Beethoven: Simfonia núm. 7. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Lucas Macías, direcció musical. Sasha Waltz, concepte i coreografia. Sasha Waltz, Jochen Sandig, Bärbel Kern, direcció general. TEATRE GREC. 4 DE JULIOL DE 2023.
La pluja va convertir l’estrena de Beethoven 7 al Grec en un seguit d’intents fallits per tirar l’espectacle endavant. Però, per sort, servidora va poder veure l’espectacle sencer sense interrupcions un nit abans en l’assaig general sense amenaces meteorològiques. Aquesta era la primera ocasió en què Sasha Waltz & Guests presentava l’espectacle fora de Berlín i en què ballava tota la Simfonia núm. 7, en La major, op. 92 en viu. La coreògrafa alemanya, que va fundar la seva companyia juntament amb Jochen Sandig el 1993, ha recorregut tot el món amb moltes de les seves produccions. Si bé és difícil definir-ne o classificar-ne l’estil, a nivell creatiu és una artista compromesa i militant del diàleg entre les diferents arts; tant és així que es podria dir que és el seu segell personal: des dels seus inicis desenvolupa una sèrie titulada Dialoge. Waltz és una coreògrafa molt astuta en l’ús de l’espai, l’arquitectura, els elements escènics i a moure grups nombrosos sobre qualsevol tipus d’escenari, ja sigui convencional o no, i també compta amb una experiència extensa en coreografia amb o per a música en directe.
Arran d’un encàrrec de la cadena Arte, Waltz i el seu equip van viatjar l’estiu del 2021 al jaciment de Delfos per coreografiar i ballar dos moviments de la Setena de Beethoven. Des d’aleshores aquesta obra la va encisar amb més força que mai i per això va proposar-se coreografiar tota la Simfonia. A més, per a Waltz, el context en què Beethoven va escriure-la ressona d’alguna manera amb els temps de la pandèmia i també amb l’amenaça de les retallades de llibertats i drets a Europa. Quan Beethoven la va escriure el 1812, els ideals de llibertat, fraternitat i igualtat de la Revolució Francesa s’enfosquien davant l’ambició desmesurada de Napoleó. Per tant, les idees que bateguen en aquesta proposta escènica són la llibertat, l’individu i el col·lectiu. ¿Fins a quin punt podem ser lliures i com podem fraternitzar com a col·lectiu?
A l’hora d’abraçar la Simfonia completa, Waltz va convidar l’artista de música electrònica Diego Noguera a crear, conjuntament amb ella i els tretze ballarins de la peça, una introducció o més aviat un cinquè moviment, titulat “Freiheit/Extasis”. I és així, doncs, com comença Beethoven 7: amb sons electrònics, un vestuari de tons blancs i crema (dissenyat per Bernd Skodzig i Federico Polucciunes), unes màscares amorfes que transformen els ballarins i ballarines en criatures misterioses, uns moviments d’insecte i una abundància considerable de fum. ¿Es tracta d’alienígenes o els supervivents d’un planeta en perill d’extinció?
Després d’aquesta introducció postapocalíptica o de ciència-ficció, Waltz ens condueix cap a la Setena. I amb la música de Beethoven, al Grec també entrava l’Orquestra Simfònica del Liceu dirigida per Lucas Macías. L’escenari del Grec després de l’interval resta lliure de fum i orquestra i ballarins formen una imatge preciosa i cristal·lina. Amb l’inici del primer moviment, la sensació distòpica de la introducció electrònica s’esvaeix, la música ens retorna a la humanitat acompanyada per les respiracions dels ballarins. La música en directe dona una profunditat al moviment dels ballarins que segurament amb música enllaunada no tindria. Els agrupaments de ballarins, en duets, trios, quartets al llarg dels quatre moviments sovint semblen traduccions gairebé literals del so que emeten els instruments. La lectura coreogràfica de Waltz sembla gairebé dictada o pensada pel propi Beethoven, però tot i que la mirada balla i sent la música com pren cos sobre l’escenari a través dels ballarins, la dansa no commou –almenys en el cas d’una servidora. Sobre l’escenari, Waltz compta amb una diversitat de cossos lloable, amb qualitats de moviment i capacitats molt dispars. En aquesta aventura sobre i amb la Setena de Beethoven en directe, Waltz sí que ens transmet a través de la coreografia la idea de l’encaix de l’individu en el col·lectiu i viceversa, però en general, al tipus de moviment amb què esculpeix els cossos li manca grapa.
GREC FESTIVAL DE BARCELONA. A beginning_expanded version. Aurora Bauzà, Pere Jou, música. Elena Tarrats, Maider Lasa, Isaac Baró, Diana Pop, Pere Jou i integrants del Cor del Teatre Principal de Palma. Pere Jou, coreografia. Aurora Bauzà i Pere Jou, creació i direcció. DIPÒSIT DEL REI MARTÍ. 9 DE JULIOL DE 2023.
Gràcies al festival Grec, alguns espectadors hem descobert racons recòndits i poc coneguts de la ciutat, com el Dipòsit del Rei Martí (al barri de Sarrià), un dipòsit d’aigua del segle XIV, que ha estat restaurat per l’Ajuntament de Barcelona i que en aquesta ocasió el director del Grec, Francesc Casadesús, ha convertit en escenari de la peça d’Aurora Bauzà i Pere Jou. Vet aquí que, en la foscor del dipòsit (un refugi del sol espaterrant i la calor que feia aquell diumenge al matí), vaig veure el millor espectacle que he pogut presenciar en aquesta edició del Grec. Gràcies! Aurora Bauzà i Pere Jou són un parell de veus inquietes al món de l’escena contemporània. Compositors i creadors escènics que indaguen en la veu humana i la seva relació amb el cos, el moviment, l’espai, l’escena o la llum. Bauzà i Jou són coreògrafs de la veu.
Immersos en la foscor infinita, les veus a capella emergeixen per tots costats com si embolcallessin el públic. La peça compta amb veus del Cor Jove del Teatre Principal de Palma, amb la d’actors com Isaac Baró, l’actriu Elena Serra i el mateix Pere Jou. Vet aquí tota una experiència mística que et transporta de la foscor a la llum en un viatge a través de la veu. Al llarg de l’obra van sorgint pinzellades de llum o escletxes que emmarquen cares, mitges cares o mans que ballen solemnement en el mar de foscor. Cal aplaudir el disseny d’il·luminació de Jou Serra i Marieta Rojo, així com el vestuari de Mariona Signes. Allò que mirat en perspectiva impressiona més, és com s’ha tramat la composició a través de la coreografia, com una disciplina es solapa o confon amb l’altra. A beginning_expanded version és una peça intel·ligent, però és molt més que això, és una obra màgica, mística, que no cau en tòpics ni tendències i que ens permet gaudir de la foscor i la llum com si l’univers prengués forma en aquell precís moment.
Nota: Bauzà i Jou presenten A beginning al festival TNT el 29 de setembre.
GREC FESTIVAL DE BARCELONA. This is not (an act of love and resistance). Josep Tutusaus, composició musical electroacústica. Maria Astallé, Maria Cofan, Cosima Grand, Hanna Hedman, Kotomi Nishiwaki, Maria Puertas, Gwendal Raymond, Julia Soler, Asha Thomas, creació i interpretació. Aina Alegre, concepció i direcció artística. Juliette Rudent-Gili, direcció general. MERCAT DE LES FLORS. 19 DE JULIOL DE 2023.
L’aire esdevé l’element essencial sobre el qual Aina Alegre fa moure cinc ballarines i quatre instrumentistes a This is not (an act of love and resistance). La coreògrafa catalana, que actualment dirigeix el Centre Chorégraphique National de Grenoble, ens presenta una coreografia vitalista en què l’aire modela com ens movem, com respirem i com sonem. Establerta a França des de fa una bona colla d’anys, Alegre viu i treballa a cavall de França i Catalunya. Hi ha qui, com servidora, vam conèixer la coreògrafa de Vilafranca del Penedès gràcies a la desapareguda Sala Hiroshima, i els darrers anys hem pogut veure una mica més del seu treball al Mercat de les Flors, on va ser artista resident. El treball d’Alegre, visceral i conceptual, enganxa.
Des de la primera intèrpret que trepitja l’escena, la proposta ja es revela com una coreografia i una composició molt de pell, amarada d’abstracció (tal com pot indicar la negació del títol de l’obra), però amb moments punyents en què sembla que ens pessigui la cuixa. This is not (an act of love and resistance) presenta tres dones músic que toquen el trombó de vares i una altra que toca la tuba, vent-metall que transforma l’aire en alguna cosa molt palpable i visceral. La il·luminació de Jan Fedinger i la creació sonora de Josep Tutusaus, com és habitual en el treball d’Alegre, emmarquen i complementen la coreografia aportant-hi més dimensions. Al llarg de la peça veiem passatges en què les ballarines alcen els braços i puntegen els peus com si ballessin un híbrid de jota-sardana, les instrumentistes ballen amb trombons i la tuba (de vegades baixen per l’escala entre els espectadors). Les escenes van transitant sobre una gran tela blanca al fons d’on surten i entren les intèrprets, un espai de separació entre l’acció i la no-acció. Des de solos a moments grupals amb o sense les músiques, This is not (an act of love and resistance) enganxa i desanganxa la mirada, com si en alguns moments s’aturés en un estudi més abstracte i críptic per tornar a emergir amb força i posar-se el públic a la butxaca. Al final de tot, el vent-metall, amb una melodia molt alegre i energètica, escombra les intèrprets darrere la tela blanca del fons de l’escenari.
